De safari per certàmens literaris

Fa uns anys, quan encara anava “amb el lliri a la mà”, vaig presentar-me a alguns certàmens literaris d’aquells considerats importants. Llavors encara no sabia que l’editorial patrocinadora, sovint es posa d’acord amb un dels seus escriptors fidels perquè hi presenti una obra que s’ajusti a les bases, i quan es passa a la votació, el plat ja està mig cuinat. El que n’he tret de positiu és que quan et presentes a certàmens literaris fas un esforç notable per donar el millor de tu, un exercici sempre recomanable.

El fet relativament recent de poder presentar les obres en format digital ha fet augmentar espectacularment el nombre de participants, la qual cosa posa més difícil obtenir algun premi. Quan et presentes amb pseudònim i plica, l’organització no pot posar-se en contacte amb tu, si no és per comunicar-te que n’has obtingut un. El silenci de qui organitza, un cop pasada la data del veredicte, sol indicar que no hi ha hagut sort, i si vols recuperar els originals has de buscar tu el contacte amb ells. D’altra banda, fets concrets m’han demostrat que vulnerar les bases és a l’abast d’organitzadors poc formals, mentre que al participant se’l pot excloure del certamen si no les compleix estrictament. Persones que han format part de jurats m’han confirmat haver-s’hi sentit tan violentes, que no han volgut repetir l’experiència.

Però com que el tema és molt llarg i té moltes vessants, prefereixo parlar d’experiències personals concretes en certàmens literaris, algunes d’elles molt curioses.

De safari per certàmens literarisQuan Yousra encara no havia vist la llum, vaig presentar-la a un certamen que podríem situar entre els més i els menys coneguts. Un cop declarat el veredicte, que no m’atorgava cap premi, vaig sol·licitar recuperar els originals, com quedava clar en les bases, i aquí van començar els problemes: des de l’organització se’m va argumentar que m’haura d’esperar uns dies, que la persona que portava el tema era de vacances, que si em retornaven el suport digital, no calia fer el mateix amb els originals, etc. etc. Davant la meva insistència, i passades unes setmanes vaig rebre quatre dels set originals enviats, amb proves evidents d’haver estat fotocopiats: les pàgines mal ordenades, fulls fotocopiats que s’alternaven amb els originals, mal estat dels mateixos, etc. etc. Vaig posar-me en contacte amb el Registre de la Propietat Intel·lectual, on havia inscrit la meva obra, i em van respondre que tot feia suposar un intent de plagi, però que ells podien actuar només davant dels fets ja consumats, és a dir, que es publiqués part o tota la meva novel·la en nom d’un altre autor. Em van suggerir també, escriure una carta a algun diari conegut explicant els fets, amb la intenció d’aturar una possible maniobra. La meva carta, amb noms complets del certamen literari i organitzadors, la va publicar el diari Avui, i mai va tenir resposta ni rèplica. Poques setmanes després, potser perquè jo creia en la meva novel·la o, d’alguna manera, necessitava esborrar el regust amarg d’aquella experiència, vaig presentar-la al Premi Pere Calders, on va ser premiada.

Una altra experiència tan recent com desconcertant en certàmens literaris ha estat el que aquest Sant Jordi ha organitzat un diari molt popular i de llarga tradició a tot Espanya, i amb més lectors a Catalunya des que se’n fa una edició en català… El concurs consistia en acabar, deixant lliure la imaginació, un relat iniciat per un escriptor de tots conegut, que n’és col·laborador fixe, d’acord amb unes bases molt estrictes. Podia ser escrit en català o castellà, i la participació era on line. El patrocinador era una empresa informàtica, i el premi consistia en un ordinador portàtil. Com que els relats breus (màxim 250 paraules en aquest cas) són llaminers perquè no comporten una gran despesa de temps, m’hi vaig presentar, prèvia acceptació signada de les bases. Els relats eren publicats, a mesura que arribaven al diari, en la seva versió digital, que comptava amb un espai per a comentaris, que creixien d’un dia per l’altre, i que aviat va establir complicitat entre els participants. Quan va sortir el veredicte i es va publicar el relat guanyador, el to dels comentaris va canviar: no tan sols hi havia faltes, sinó que, en la seva versió al castellà, sobrepassava el límit de paraules que les bases establien. En les mateixes quedava clar que els quinze relats finalistes serien publicats en el suplement CULTURA/S especial Sant Jordi, i el diari publicava que serien exposats, el mateix dia, en “un espai molt cèntric de Barcelona”. Vaig preguntar al diari en qüestió, per diferents mitjans, on seria aquest espai, i mai vaig tenir resposta.

De safari per certàmens literarisCap a migdia del dia de Sant Jordi, un correu procedent del diari organitzador va respondre les meves preguntes anteriors. L’intercanvi de correus que va seguir entre un treballador del diari, que va posar en joc molta implicació sense travessar, com és natural, cap línia que el pugués comprometre, i jo, molt disposada a anar a totes, em va donar informacions tan precises com que “els relats finalistes no s’havien publicat perquè van ser prop de vuitcents participants, però que ho farien el dilluns següent”. Es va oferir a comprovar si el meu relat havia quedat finalista i em va confirmar que no era així, però que “a ell personalment li havia agradat força.”

Vaig aprofitar la seva bona disposició per comentar-li, i posteriorment insistir en senyalar, una per una i on calgués, les faltes d’expressió i de puntuació que hi havia en el relat guanyador, afegint que em sorprenia molt això, tenint present que el jurat el formaven, segons les bases, el director del diari i l’escriptor en qüestió, conegut per tothom, que havia iniciat el relat. Vaig parlar-li de la indignació generalitzada dels participants, fàcilment comprovable entrant a l’espai de comentaris, que suposaven que no s’havien publicat els relats finalistes perquè en ser, lògicament, de qualitat inferior a la del guanyador, serien impublicables, i no em vaig estar de remarcar-li que el diari havia procedit de forma més que dubtosa.

La seva resposta, sempre en to molt cordial, va ser “derivaré les meves observacions al director del diari per tal de revisar què ha pogut passar si es confirma això que m’indiques”, i que “em mantindria convenientment informada un cop resolts els dubtes sobre aquesta i d’altres qüestions relatives a aquest concurs”.

Dos dies després, i en no aparèixer publicats els relats finalistes, vaig posar-me de nou en contacte amb ell, que sempre va signar amb nom i cognoms, per parlar-li de la indignació creixent entre els participants, que ens sentíem enganyats, i perquè corria la veu que, en l’espai habilitat per al dia de Sant Jordi, per cert, gens cèntric, s’havien repartit còpies dels relats participants. Com a resposta, l’endemà em va enviar l’enllaç del diari digital on s’havien publicat aquell mateix dia, afegint que “pel que fa al relat guanyador, va ser la decissió del jurat… tindrem en compte la teva opinió de cara a properes edicions del concurs, moltes gràcies, cordialment…”

Amb la publicació dels relats va quedar tancat l’espai per a comentaris, i alhora, la comunicació entre els participants. És de suposar que la reacció general fos semblant a la meva: prendre nota de la manca de formalitat d’aquest diari, decidir no apuntar-se a res més que pugui organitzar, i fer-me moltes preguntes sobre l’escriptor implicat en el tema. Per la meva part, hauria empès altres mesures si el premi fos més important, i de ben segur que molts s’hi haurien apuntat, però no estava disposada a portar-ne la iniciativa. De totes maneres, no deixa indiferent comprovar que el diari va salvar la imatge a costa de riure’s de molta gent.

Per cert, algú dels lectors va participar en aquest concurs, o coneix algú que vagi fer-ho? Si és així, deixeu un comentari, sisplau.

I si no és així, també. Gràcies!

Amb data 6 de novembre de 2016 us vull parlar dels certàmens literaris que premien el guanyador amb una quantitat de diners “a compte dels drets d’autor”. Segur que en les bases dels concursos literaris heu vist més d’una vegada  aquesta expressió. Tot i que d’entrada pot semblar engrescador, en moltes ocasions no deixa de ser una trampa, pel fet que el guanyador del certamen no acostuma a poder gestionar mai aquesta quantitat ni controlar les vendes. No m’avanço a repetir el que diu al respecte l’AELC (Associació d’Escriptors en LLengua Catalana), ja que ho trobareu en l’enllaç que adjunto, però sí que vull remarcar que l’AELC no es fa mai ressò dels Premis Literaris amb aquest tipus de dotacions, que considera un frau. La meva experiència al respecte és que quan vaig quedar finalista del Premi Pere Calders, el premi consistia en la publicació de l’obra i la percepció dels drets d’autor corresponents, que em van arribar des del primer any sense cap problema. Conec, en canvi, autors guanyadors de certamens amb un premi “a compte dels drets…” que fins al cap de molt de temps no han tingut ni tan sols informació sobre les vendes de la seva obra i els beneficis que li pertoquen. Us recomano el contingut d’aquest enllaç.

 

 

 

Advertisements

Un pensament sobre “De safari per certàmens literaris

  1. Presentar-se a concursos, com comenta la Montserrat, és un exercici literari i de paciència. Molts cops no reps cap resposta i no saps si el teu relat o manuscrit ha arribat correctamente o si algú l’ha arribat a llegir. A vegades, els guanyadors no responen a les expectatives. Crec que el gust personal és en molts cops determinant, un factor que no es pot discutir, però en el cas de guanyar un relat que no s’acull a les normes o que hi conté faltes (que ja podrien esmenar abans de publicar, dic jo), és per reflexionar, doncs ens diu que el qui convoca no ha fet una bona feina d’edició i/o els criteris de selecció han estat laxes. Jo vaig tenir un cas d’intent de plagi amb un relat meu guanyador d’un concurs; us ho explicaré properament al meu blog…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s