De safari per certàmens literaris

Fa uns anys, quan encara anava “amb el lliri a la mà”, vaig presentar-me a alguns certàmens literaris d’aquells considerats importants. Llavors encara no sabia que l’editorial patrocinadora, sovint es posa d’acord amb un dels seus escriptors fidels perquè hi presenti una obra que s’ajusti a les bases, i quan es passa a la votació, el plat ja està mig cuinat. El que n’he tret de positiu és que quan et presentes a certàmens literaris fas un esforç notable per donar el millor de tu, un exercici sempre recomanable.

El fet relativament recent de poder presentar les obres en format digital ha fet augmentar espectacularment el nombre de participants, la qual cosa posa més difícil obtenir algun premi. Quan et presentes amb pseudònim i plica, l’organització no pot posar-se en contacte amb tu, si no és per comunicar-te que n’has obtingut un. El silenci de qui organitza, un cop pasada la data del veredicte, sol indicar que no hi ha hagut sort, i si vols recuperar els originals has de buscar tu el contacte amb ells. D’altra banda, fets concrets m’han demostrat que vulnerar les bases és a l’abast d’organitzadors poc formals, mentre que al participant se’l pot excloure del certamen si no les compleix estrictament. Persones que han format part de jurats m’han confirmat haver-s’hi sentit tan violentes, que no han volgut repetir l’experiència.

Però com que el tema és molt llarg i té moltes vessants, prefereixo parlar d’experiències personals concretes en certàmens literaris, algunes d’elles molt curioses.

De safari per certàmens literarisQuan Yousra encara no havia vist la llum, vaig presentar-la a un certamen que podríem situar entre els més i els menys coneguts. Un cop declarat el veredicte, que no m’atorgava cap premi, vaig sol·licitar recuperar els originals, com quedava clar en les bases, i aquí van començar els problemes: des de l’organització se’m va argumentar que m’haura d’esperar uns dies, que la persona que portava el tema era de vacances, que si em retornaven el suport digital, no calia fer el mateix amb els originals, etc. etc. Davant la meva insistència, i passades unes setmanes vaig rebre quatre dels set originals enviats, amb proves evidents d’haver estat fotocopiats: les pàgines mal ordenades, fulls fotocopiats que s’alternaven amb els originals, mal estat dels mateixos, etc. etc. Vaig posar-me en contacte amb el Registre de la Propietat Intel·lectual, on havia inscrit la meva obra, i em van respondre que tot feia suposar un intent de plagi, però que ells podien actuar només davant dels fets ja consumats, és a dir, que es publiqués part o tota la meva novel·la en nom d’un altre autor. Em van suggerir també, escriure una carta a algun diari conegut explicant els fets, amb la intenció d’aturar una possible maniobra. La meva carta, amb noms complets del certamen literari i organitzadors, la va publicar el diari Avui, i mai va tenir resposta ni rèplica. Poques setmanes després, potser perquè jo creia en la meva novel·la o, d’alguna manera, necessitava esborrar el regust amarg d’aquella experiència, vaig presentar-la al Premi Pere Calders, on va ser premiada.

Una altra experiència tan recent com desconcertant en certàmens literaris ha estat el que aquest Sant Jordi ha organitzat un diari molt popular i de llarga tradició a tot Espanya, i amb més lectors a Catalunya des que se’n fa una edició en català… El concurs consistia en acabar, deixant lliure la imaginació, un relat iniciat per un escriptor de tots conegut, que n’és col·laborador fixe, d’acord amb unes bases molt estrictes. Podia ser escrit en català o castellà, i la participació era on line. El patrocinador era una empresa informàtica, i el premi consistia en un ordinador portàtil. Com que els relats breus (màxim 250 paraules en aquest cas) són llaminers perquè no comporten una gran despesa de temps, m’hi vaig presentar, prèvia acceptació signada de les bases. Els relats eren publicats, a mesura que arribaven al diari, en la seva versió digital, que comptava amb un espai per a comentaris, que creixien d’un dia per l’altre, i que aviat va establir complicitat entre els participants. Quan va sortir el veredicte i es va publicar el relat guanyador, el to dels comentaris va canviar: no tan sols hi havia faltes, sinó que, en la seva versió al castellà, sobrepassava el límit de paraules que les bases establien. En les mateixes quedava clar que els quinze relats finalistes serien publicats en el suplement CULTURA/S especial Sant Jordi, i el diari publicava que serien exposats, el mateix dia, en “un espai molt cèntric de Barcelona”. Vaig preguntar al diari en qüestió, per diferents mitjans, on seria aquest espai, i mai vaig tenir resposta.

De safari per certàmens literarisCap a migdia del dia de Sant Jordi, un correu procedent del diari organitzador va respondre les meves preguntes anteriors. L’intercanvi de correus que va seguir entre un treballador del diari, que va posar en joc molta implicació sense travessar, com és natural, cap línia que el pugués comprometre, i jo, molt disposada a anar a totes, em va donar informacions tan precises com que “els relats finalistes no s’havien publicat perquè van ser prop de vuitcents participants, però que ho farien el dilluns següent”. Es va oferir a comprovar si el meu relat havia quedat finalista i em va confirmar que no era així, però que “a ell personalment li havia agradat força.”

Vaig aprofitar la seva bona disposició per comentar-li, i posteriorment insistir en senyalar, una per una i on calgués, les faltes d’expressió i de puntuació que hi havia en el relat guanyador, afegint que em sorprenia molt això, tenint present que el jurat el formaven, segons les bases, el director del diari i l’escriptor en qüestió, conegut per tothom, que havia iniciat el relat. Vaig parlar-li de la indignació generalitzada dels participants, fàcilment comprovable entrant a l’espai de comentaris, que suposaven que no s’havien publicat els relats finalistes perquè en ser, lògicament, de qualitat inferior a la del guanyador, serien impublicables, i no em vaig estar de remarcar-li que el diari havia procedit de forma més que dubtosa.

La seva resposta, sempre en to molt cordial, va ser “derivaré les meves observacions al director del diari per tal de revisar què ha pogut passar si es confirma això que m’indiques”, i que “em mantindria convenientment informada un cop resolts els dubtes sobre aquesta i d’altres qüestions relatives a aquest concurs”.

Dos dies després, i en no aparèixer publicats els relats finalistes, vaig posar-me de nou en contacte amb ell, que sempre va signar amb nom i cognoms, per parlar-li de la indignació creixent entre els participants, que ens sentíem enganyats, i perquè corria la veu que, en l’espai habilitat per al dia de Sant Jordi, per cert, gens cèntric, s’havien repartit còpies dels relats participants. Com a resposta, l’endemà em va enviar l’enllaç del diari digital on s’havien publicat aquell mateix dia, afegint que “pel que fa al relat guanyador, va ser la decissió del jurat… tindrem en compte la teva opinió de cara a properes edicions del concurs, moltes gràcies, cordialment…”

Amb la publicació dels relats va quedar tancat l’espai per a comentaris, i alhora, la comunicació entre els participants. És de suposar que la reacció general fos semblant a la meva: prendre nota de la manca de formalitat d’aquest diari, decidir no apuntar-se a res més que pugui organitzar, i fer-me moltes preguntes sobre l’escriptor implicat en el tema. Per la meva part, hauria empès altres mesures si el premi fos més important, i de ben segur que molts s’hi haurien apuntat, però no estava disposada a portar-ne la iniciativa. De totes maneres, no deixa indiferent comprovar que el diari va salvar la imatge a costa de riure’s de molta gent.

Per cert, algú dels lectors va participar en aquest concurs, o coneix algú que vagi fer-ho? Si és així, deixeu un comentari, sisplau.

I si no és així, també. Gràcies!

Amb data 6 de novembre de 2016 us vull parlar dels certàmens literaris que premien el guanyador amb una quantitat de diners “a compte dels drets d’autor”. Segur que en les bases dels concursos literaris heu vist més d’una vegada  aquesta expressió. Tot i que d’entrada pot semblar engrescador, en moltes ocasions no deixa de ser una trampa, pel fet que el guanyador del certamen no acostuma a poder gestionar mai aquesta quantitat ni controlar les vendes. No m’avanço a repetir el que diu al respecte l’AELC (Associació d’Escriptors en LLengua Catalana), ja que ho trobareu en l’enllaç que adjunto, però sí que vull remarcar que l’AELC no es fa mai ressò dels Premis Literaris amb aquest tipus de dotacions, que considera un frau. La meva experiència al respecte és que quan vaig quedar finalista del Premi Pere Calders, el premi consistia en la publicació de l’obra i la percepció dels drets d’autor corresponents, que em van arribar des del primer any sense cap problema. Conec, en canvi, autors guanyadors de certamens amb un premi “a compte dels drets…” que fins al cap de molt de temps no han tingut ni tan sols informació sobre les vendes de la seva obra i els beneficis que li pertoquen. Us recomano el contingut d’aquest enllaç.

 

 

 

EDITORIAL CONVENCIONAL O AUTOEDICIÓ?

El fet d’haver publicat per editorials molt diverses m’ha permès comparar-les, observar què tenen en comú i en què es diferencien, tenir molt clar per on no estic disposada a tornar a passar, i actuar en conseqüència.

Parteixo de la idea que els que visiteu aquest blog coneixeu la distribució de costos i beneficis de l’edició d’un llibre, una llei que afecta des de l’editorial més gran fins la més modesta. Els qui no n‘esteu al cas, sapigueu que a l’autor (professional, mediàtic, o principiant, passant per tots els nivells) li queda el 10% de cada llibre seu que es ven en una llibreria. Dit amb unes altres paraules, el plaer de la creació literària és la retribució immediata d’un escriptor vocacional, i que ningú li pot prendre ni manipular. Només això fa que seguim escrivint, ja que el benefici econòmic és, a més de reduït, mot vulnerable, segons la meva experiència.

El meu primer contacte amb el món editorial va arribar a través d’un premi literari; l’editorial implicada era de les més grans i conegudes, si tenim present la seva presència al mercat i els autors que hi publiquen. La promoció que es va fer de la meva obra va funcionar, les vendes van anar molt bé i els drets d’autor van arribar en el moment estipulat. Naturalment, l’original de la meva segona obra el vaig lliurar a la mateixa editorial, que ja em coneixia com a autora, i aquí van començar els obstacles: en una editorial gran, les prioritats són sempre per als autors de dedicació exclusiva, sovint mediàtics, que els proporcionen vendes segures. En funció de les seves obres, les editorials grans elaboren el seu planning anual. Els altres, en aquest cas, jo, quedem a la reserva per si cal tapar algun forat, i així poden passar anys. Mentrestant, els seus raonaments per no llegir els nostres originals és que en tenen tants d’acumulats, que no tenen temps. Resultat: vaig anar a trucar una altra porta.

Editorial convencional o autoedició i drets d'autor - Veus i Paraules de Montserrat VilarmauAquella va ser una editorial més modesta que em va assegurar la publicació a curt termini, i així va ser, però als pocs dies de ser al mercat, la meva obra va ser retirada a causa de les irregularitats de l’editorial en les seves relacions amb el Departament de Cultura. Després de molts problemes vaig recuperar l’obra, però la seva promoció i vendes van durar poques setmanes. Per ser una obra retirada del mercat, no hi va haver drets d’autor.

Un nou intent a través d’una editorial meticulosa i impecable en tot el que fa a edició, correcció i resultat estètic final, però que va descuidar la promoció. Els números vermells que presentava l’editorial no em van permetre percebre cap dret d’autor. Aprofito per fer palès que és freqüent que una editorial giri l’esquena a algunes promocions que l’autor proposa, argumentant que en un altre moment va tenir una experiència negativa amb aquell diari o població.

I aquí em permeto fer un incís: si bé la remuneració immediata d’un escriptor és la satisfacció de crear, no és agradable ni just contemplar com editors, llibreters i distribuïdors es reparteixen els beneficis d’una obra a la qual has dedicat hores i il·lusions, sense arribar a cobrar els teus drets d’autor.

Un curs d’Edició i Màrqueting de l’Ateneu Barcelonès, que aprofito per recomanar, em va obrir els ulls i em va dirigir on jo tenia ja la mirada posada: vaig contactar amb una editorial de proximitat que m’oferia una autoedició assistida a canvi d’avançar jo una quantitat estipulada de diners. El contracte especificava molt bé els compromisos de les dues parts, l’editor oferia confiança i, després de sospesar-ho bé, vaig signar el contracte aferrant-me a una idea bàsica: amb l’obra publicada i a la meva disposició tindria les mans lliures per divulgar-la, seleccionar les llibreries on deixar exemplars en dipòsit a canvi del 30% que els correspon, i sense dependre d’una distribuïdora que es quedés amb la seva part ( un 20% o més per exemplar). També em permetria vendre’ls jo mateixa en les presentacions o fora d’elles al mateix preu que les llibreries. Vaig fer-me a la idea que, amb aquestes condicions, si la meva obra no tenia sortida, quedava clar que, o bé no era prou atraient, o jo no sabia promocionar-la.

Drets d'autor, editorial convencional o autoedició - Veus i paraules de Montserrat VlarmauTinc el goig d’afirmar que, fins el moment, he fet un promig d’una presentació per mes, i que els diners invertits van retornant poc a poc. L’editor compleix escrupolosament amb el contracte, i en el seu moment van arribar els drets d’autor. Dit d’una altra manera: he comprovat que la meva dignitat com a escriptora passa per controlar la situació de la meva obra. Això sí: tinc present que cal estar disposada a tot: donar-se a conèixer, fer contactes, i cuidar-los.

No és estrany que les editorials de proximitat que juguen net estiguin a l’alça, i les de sempre, amb les seves escales de valors i el seu laberint de percentatges, a la baixa. Tampoc és estrany que les llibreries alternatives que només accepten obres procedents d’editorials de proximitat o d’autoedició (a Manresa n’hi ha dues, si estic ben informada) tinguin tan bona acollida.

Però, compte! No oblidem que no és el mateix una autoedició amb l’ISBN reglamentari, que portar la pròpia obra a una impremta. Considerant que n’esteu al cas, m’agradaria canviar impressions amb vosaltres al respecte.