Qui supervisa el corrector d’una editorial?

El fet que la meva primera experiència editorial s’esdevingués quan els escriptors i escriptores, com a últim pas previ a la publicació d’un dels seus llibres, rebia per correu postal les galerades que li enviava l’editorial, em permet comparar i valorar altres maneres de donar l’última revisió al text. Moment transcendent aquell d’obrir el sobre voluminós que havia transformat l’original enviat a l’editorial en allò que seria l’obra publicada! Una valuosa compensació dels esforços esmerçats en escriure-la el millor possible. L’objectiu principal de les galerades era que l’autor donés el vist i plau als suggeriments i correccions ortogràfiques, de lèxic, o de sintaxi que havia fet l’editorial, sempre dins d’un clima de diàleg, d’intercanvi de parers i de respecte per l’estil de l’autor.

A partir d’aquell moment, qualsevol comentari o discrepància referent a les correccions es solia fer per telèfon. El corrector o correctora de l’editorial solia ser una persona que no hauria obtingut aquesta feina sense el títol de català nivell D o superior, en el cas que l’edició fos en aquesta llengua, una persona prou capacitada per raonar el perquè de cadascuna de les esmenes. D’altra banda, el seu nivell de coneixements possibilitava actuar amb flexibilitat quan allò que l’autor defensava era qüestió d’estil i no de normativa. Gosaria afirmar que aquells intercanvis previs a l’esperada edició eren gratificants i constructius per a les dues parts.

El programa informàtic que fa les funcions de corrector, d’ús ja habitual en la majoria d’editorials, ha comportat canvis substancials, i no per a bé, en funció de l’ús que una editorial en faci. Un cop l’autor ha signat el contracte d’edició i posat l’original a disposició de l’editorial, aquesta l’hi retorna per correu electrònic acompanyat del ticket d’errades: una llista d’errors ortogràfics, de puntuació o de sintaxi que el programa, un format que no accepta matissos d’estil, ni alguns diminutius, ni determinada parla pròpia de llocs concrets, fàcilment destacables en cursiva, i que decideix que l’autor ha de corregir. L’intercanvi de parers amb l’editorial es fa per correu electrònic, i en cas de discrepància, l’editorial parla amb la veu d’una persona que, a jutjar pels seus cometaris en defensa de la total fiabilitat del corrector automàtic, mostra un nivell de coneixements de llengua més aviat escàs. La lectura que l’autor no tarda en fer és que a l’editorial amb qui ha signat el contracte no li cal un treballador amb determinat de nivell de llengua, ja que la feina que se li demana consisteix en avalar a cegues el corrector automàtic. Això li ho posa difícil a l’autor, al qual li cal invertir molt de temps i recursos literaris en defensar allò que pot demostrar que és correcte, ja que no està disposat a consentir que el seu llibre s’editi amb faltes ni amb menysteniment pel seu estil propi, per més que les correccions procedeixin d’un corrector suposadament fiable.

L’experiència actual amb determinada editorial ha posat de manifest que les correccions i contra-correccions poden anar i retornar de l’autor a l’editorial vàries vegades. Dit d’altra manera, una paraula o frase que amb molt d’esforç per part de l’autor, l’editorial havia acabat acceptant mantenir a criteri d’aquest, pot retornar al mateix com a nova errada pendent de correcció. L’explicació és que el text ha passat de nou i suposadament tot sencer pel corrector automàtic, que s’ha encarregat de tornar a l’inici d’aquesta fase.

La situació exposada ha tingut lloc durant l’edició d’una obra col·lectiva a càrrec d’una associació literària a la qual pertanyo, i que està a punt de sortir al mercat. Mentre el grup estigui vetllant perquè l’obra es publiqui sense correccions que no pertoquen, m’abstinc de publicar-ne el nom, així com el de l’editorial. Si el resultat és satisfactori i l’obra s’edita amb les correccions tal com han estat consensuades amb els autors corresponents, en publicaré en aquest mateix blog la promoció, que mostrarà per ella mateixa aquestes dates i moltes més. En el cas que el criteri del corrector automàtic tingués l’última paraula, també ho faré públic per a coneixement general. De moment, poso de manifest que quan ens trobem a poques setmanes de la primera presentació, a la que en seguiran d’altres, també programades, l’editorial ens dóna proves de poca formalitat en el que fa a contacte amb els autors, a més d’evidenciar una inestabilitat laboral de la plantilla que afecta les funcions de cadascú, mentre seguim encara pendents d’alguna correcció d’última hora.

Al marge de la formalitat d’aquesta editorial i d’allò que pugui representar per a l’associació on pertanyo, cal tenir present que aquesta eina editorial anomenada corrector automàtic existeix, i en la majoria de casos, no per a bé, al meu entendre. Els resultats demostren que podria acceptar-se com a eina auxiliar per a una primera correcció de l’editorial, però no per a subtstituir la figura del corrector, que sempre hi hauria de donar l’última supervisió.

Aquesta experiència m’ha explicat perquè en obres fins i tot premiades i procedents d’editorials prou conegudes, és cada vegada més freqüent observar-hi una absència alarmant de puntuació i més d’una falta de sintaxi.