¿L’autor té dret a remuneració per les seves obres lliurades en préstec a les biblioteques? Parlem-ne.

 Tot i ser un tema aparentment ignorat o silenciat fins el moment, moltes veus arreu d’Europa han reclamat durant molts anys que es posi a debat aquest dret. Fruit d’aquesta demanda va sorgir, l’any 1992 una norma europea que regula aquest tema i que, si bé a Catalunya s’han fet temptatives per ser aplicada, ha estat ignorada del tot i no s’han posat mitjans per dur-la a terme a nivell estatal. Aquesta norma diu que hauria de ser la mateixa xarxa de biblioteques qui abonés als autors una quantitat prèviament estipulada en concepte d’aquests drets. Aquest enllaç que m’ha proporcionat l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) proporciona una informació molt valuosa al respecte.

La lectura digital ha comportat que s’adquireixin menys llibres que fa uns anys, tot i que al lector que vol seguir gaudint de la lectura amb un llibre entre les mans, l’oferta digital no l’ha seduït del tot. La crisi hi ha acabat d’ajudar: hi ha lectors que adquirien llibres regularment, i ara ho fan només quan es tracta d’obres que volen tenir a la seva col·lecció, però en altres ocasions acudeixen al préstec bibliotecari. Aquest servei, des del meu punt de vista, sembla ser que ha guanyat en usuaris, i això em porta a replantejar diversos aspectes que tot seguit detallaré.

Abans, però, tornem al tema que ens ocupa: hauria de percebre una remuneració l’autor d’un llibre quan l’usuari d’una biblioteca en fa ús en forma de préstec? Hauria de ser el mateix usuari qui abonés una quantitat en metàl·lic, ni que fos d’uns cèntims d’euro, per accedir al préstec? D’entrada pot semblar fora de lloc, ja que en una biblioteca pública, pagar per aquest servei pot semblar qüestionable, però llavors, també ho hauria de ser el fet que quan es sol·licita un llibre que no es troba a la biblioteca de la qual ets usuari i aquesta l’ha de demanar a una altra, cal abonar una taxa que sol ser de més d’un euro. D’altra banda, considero que en el préstec bibliotecari s’hauria de ser més exigent envers l’usuari que “ha extraviat” el llibre en préstec o el retorna en mal estat: en aquest cas, crec que seria just exigir-li que en comprés un de nou o que en pagués el seu import. És depriment no trobar un llibre en un catàleg bibliotecari i que  l’argument sigui que “un usuari no el va tornar”. Hi ha també l’aspecte de formalitat a l’hora de retornar una obra en préstec: les penalitzacions per no complir el termini establert haurien de ser més estrictes, ja que no complir-lo perjudica directament els demès usuaris.

imatge biblioteca

Tot això i altres incidències em porten a suposar que, en haver de pagar una quantitat  simbòlica per accedir a un préstec comportaria, sens dubte, que es mirés amb uns altres ulls aquest document del qual es disposa per unes setmanes, tant des de la seva vessant literària com la material. I per a aquell usuari que no pogués satisfer aquesta quantitat, o que no estigués d’acord amb aquesta mesura, sempre quedaria l’opció de llegir-lo a la mateixa biblioteca dins dels horaris establerts. Considero que aquest dret hauria de fer-se extensiu també als compositors de la música que en forma de C.D., un material vulnerable en extrem, és a les biblioteques per a ser cedit en préstec.

Per què no abonar, el lector o l’usuari que vol escoltar música d’un C.D. en préstec, una petita quantitat en metàl·lic, pel mateix criteri pel qual paga per entrar en una sala on un artista exposa les seves obres?

Com de costum agrairé els comentaris que rebi sobre aquest article, però especialment dels usuaris o treballadors de biblioteques. I a tall més personal, en lloc d’enfadar-me perquè l’estat espanyol ha girat l’esquena a aquesta norma, com acostuma a fer amb moltes altres, treballaré perquè en una pròxima república catalana, l’obra literària o musical de qualsevol autor o autora  que han dedicat una part del seu temps a crear-la rebi el respecte que mereix.

Anuncis