Conviure amb la calor

Quan era petita, parlo dels anys cinquanta, només les famílies acomodades disposaven de ventilador. Ni a casa meva, ni a la de les meves companyes d’escola ni de barri hi havia aquests aparells, els únics que llavors  existien per alleujar la calor. Això comportava que en arribar l’estiu, la gent aprengués a optimitzar els recursos naturals que disposava. Com sobrevivíem sense aire condicionat? En primer lloc, acceptant que la calor forma part dels mesos estiuencs, i a partir d’aquí, posant en joc la saviesa popular i el sentit comú; no teníem res més. Es procurava mantenir l’ambient fresc als pisos deixant portes i finestres oberts només a les nits i en hores de temperatures relativament baixes (recordem per què les cases de pagès solen ser tan fresques). Em vénen a la memòria les primeres hores de la tarda, quan la calor era més intensa. A casa meva hi havia totes les persianes abaixades, i només eren oberts els balcons i finestres on no hi tocava el sol, per tal que passés una mica d’aire. Tan sols hi havia la claror suficient per dur a terme activitats que demanéssin poc moviment. Aquelles estones, jo les aprofitava per fer deures de vacances o per llegir. L’ambient de portes enfora era, en aquella estona,  de silenci i recolliment; a totes les llars es seguien costums semblants.

Cpnviure amb la calor - Montserrat Vilarmau

Però aquelles hores de quietud eren el preludi d’un espai de temps molt esperat i gratificant:  quan el sol es retirava de la vorera del meu carrer, molt ampla en aquell temps, un esdeveniment que a l’estiu tenia lloc més o menys cap a les set de la tarda, els petits baixàvem al carrer on, fins l’hora de sopar, gaudíem d’unes estones de joc que recordo com unes de les més felices de la meva infantesa. Havent sopat, com era era costum, els veíns treien la cadira al carrer i feien petar la xerrada aprofitant les primeres hores de la nit, quan feia fresca. A les poblacions d’estiueig, aquestes tertúlies tenien lloc a la plaça del poble tot prenent un refresc i mentre la mainada jugava.

Als estius no faltava mai gasosa fresca a la nevera, ni vi o cervesa per als grans. Recordo el “sidral”, de taronja o de llimona, que els nens i nenes preparàvem amb aigua fresca. Els diumenges, no faltava un gelat per postres. Els dijous d’estiu, havent sopat, a Manresa hi havia costum d’anar al passeig, que hi havia concert, i a la tornada, cap a mitjanit, ens esperava el sereno per obrir-nos la porta del carrer. La fresca del carrer ens feia desitjar el llit, on no tardàvem en agafar el son.

L’estiu feia la seva via, i per descomptat, no ens estalviava els dies ni les hores de més calor. No recordo haver escoltat expressions com “deshidratació” ni “cop de calor”. Potser eren expressions fora del llenguatge popular del moment, però la gent desplegava tota la seva experiència i recursos per protegir-se’n. Això és el que ens transmetien els adults, i no la queixa o la impotència davant la pujada dels termòmetres.

Actualment, quan l’arribada de la calor suposa, un estiu rere l’altre, tenir sempre a mà una peça d’abric per protegir-se de l’aire condicionat que, sense pietat ni mesura, et pot sorprendre en oficines, mitjans de transport, i fins i tot en centres sanitaris, enyoro aquells temps en què la calor no era, ni molt menys, un enemic invasor a combatre a qualsevol preu. Les temperatures de molts llocs públics, molt per sota dels 26º que assenyala la normativa sobre aire condicionat, una normativa sovint no contemplada pels seus instal·ladors i/o usuaris, a més de molestes i gens beneficioses per a la salut, ens tornen menys resistents a la calor. Quí no experimenta una calor insuportable només posar els peus al carrer en sortir d’una botiga a 20º o menys en ple estiu? Cal posar lo a la màxima potència el primer dia, sovint encara de primavera, que la temperatura ambient puja inesperadament les hores de migdia?

caolr 3

I un altre fet a tenir present, molt influent en la forma de percebre la calor, al meu entendre: als mitjans informatius, escassos als anys cinquanta, i en castellà, no recordo haver escoltat ni una sola vegada el hombre del tiempo anunciant una “nit de mal dormir”. Quí no se’n va a dormir convençut de no poder agafar el son a causa de la calor, després d’escoltar la persona que ho sap tot sobre el temps anunciant una nit amb una calor difícil de suportar?

Tornaria, sens dubte, a aquells temps en què sabíem gestionar millor la calor, a aquells estius en què la baixada de temperatura del capvespre era aprofitada per cultivar la sociabilitat, en llenguatge d’aquells temps, “fer barri”. Uns temps en què no calia patir per si a l’autobús o a la botiga  trobaries una temperatura que et podia costar unes angines, que això sí que hauria representat unes quantes nits de mal dormir.