El drac amb corona de punxes i la fada Dui

drac

Com cada any per aquelles dates, el Cavaller St. Jordi va arribar al poble per oferir la seva rosa a la princesa, però va trobar els carrers deserts i un silenci desacostumat que ho embolcallava tot. Un estrany pressentiment dirigí el seu cavall a la cova on tantes vegades havia salvat la princesa de les urpes del drac, però només apropar-s’hi, una figura atemoridora el deturà. Vora la porta de la cova, un drac amb una corona on lluïen multitud de punxes refulgents li barrà el pas:

-Enrere, Cavaller! Sóc l’amo de la cova on tinc segrestada la princesa; et prohibeixo entrar.

-Drac ferotge, que no te’n recordes que un any rere l’altre em plantes cara i sempre et guanyo jo? El meu amor per la princesa que has fet presonera és més fort que les teves urpes.

El drac esclafí a riure mostrant els seus ullals.

-Enguany no serà així, Cavaller. Que no veus els carrers buits? La gent té por de sortir perquè sap que aquesta corona em dóna el poder d’infectar qui jo vulgui amb un virus mortal. Si intentes entrar l’escamparé damunt la princesa i morirà.

El Cavaller St. Jordi, indignat, tibà les brides del seu cavall, que aixecà les potes de davant amenaçant el drac, però aquest alenà damunt la rosa que St. Jordi duia a la mà, i es marcí en un instant.

-Enrere, Cavaller! Un pas més i alenaré damunt la princesa perquè quedi infectada ara mateix. He vingut més fort que mai, altres dracs amb corona de punxes estan sembrant la por i la mort per tots els pobles. No hi tens res a fer! -cridà abans d’esclafir en sorolloses rialles.

Sant Jordi dubtà uns segons, impotent, abans de fer-se enrere. Se n’aniria molt trist i sense poder salvar la princesa, no podia guanyar com havia fet cada any, però estava disposat a perdre per tal d’evitar que la princesa morís infectada pel drac.

Ja fora de les muralles del poble observà algú assegut a terra embolcallat en un mantell i s’hi apropà.

-Vós sou d’aquest poble? Com és que no teniu por de sortir al carrer?

-Jo sóc de tots els pobles que estimen la llibertat. Sóc la fada Dui i la meva missió és alliberar les persones de tots els poders injustos.

-I també del drac de la corona de punxes? Vós podeu alliberar la princesa? -preguntà, ansiós, el Cavaller.

La fada Dui li mostrà una vareta màgica.

-Amb aquesta vareta puc fer això i molt més, Cavaller, però ara cal d’esperar. La gent del poble està malalta per culpa del drac de la corona de punxes, d’altres ploren pels seus familiars morts, n’hi ha que han perdut les seves collites o els seus ramats. Tots resten amagats, i la meva vareta màgica no pot fer res fins que surtin al carrer; hem d’esperar que arribi el moment.

-Llavors, bona fada, quan jo torni al poble l’any que ve podré portar la meva rosa a la princesa?

-És clar que sí! I celebrar la vostra Festa amb tot el poble. Em prometeu tornar?

-Tornaré. Paraula de Cavaller.

-Us esperaré. Paraula de fada.

Sant Jordi s’allunyà una mica trist per no haver pogut regalar la rosa a la princesa, però disposat a tornar i a guanyar. La fada Dui li inspirava confiança.

Montserrat Vilarmau St. Jordi 2020

Kòmplices

komplices

Dins del cicle TOCATS DE LLETRA, les històries que hem escrit el col·lectiu NARRADORS CENTRALS són portades a escena pel grup de teatre d’Els Carlins. L’acte va tenir lloc el dissabte 29 d’octubre de 2016. 

Reproducció textual del monòleg que vaig presentar a Kòmplices:

EL PIS ERA MEU

 Senyor jutge,

Espero que aquesta confessió li arribi abans de dictar sentencia contra els considerats,  fins el moment,  presumptes culpables. Poso en coneixement seu que l’home trobat en estat crític en el pis del carrer Nou, no va resultar ferit en cap baralla; va ser qui signa la present que, de forma premeditada i, segons com es miri, amb acarnissament, ho va planificar tot. Però crec necessari que conegui els motius que m’hi van empènyer, per així poder jutjar si vaig actuar, o no, en defensa pròpia.

El pis era meu, senyor jutge, i si la justícia, això que vostè imparteix, fos justa, encara seria casa meva. Tot eren facil·litats quan vaig signar la hipoteca, tot era planer. La Berta, ara la meva ex, també tenia alguns ingressos, i vivíem feliços amb el nostre fill. Però quan van tancar l’empresa on jo treballava, tot se’ns va girar en contra. El Banc es va desentendre de la seva paraula de negociar si un dia m’anaven mal dades; tan sols, i amb aires de perdonavides, va concedir una pròrroga d’unes setmanes. ¿Que no havia demostrat jo, fins el moment, la meva formalitat, pagant un mes rere l’altre la hipoteca? La manca d’ingressos va donar pas al malviure a casa meva: ella em va deixar, i per aconseguir la custòdia compartida del meu fill era imprescindible que jo tingués on viure. Calia defensar el que per a mi era important, i així ho vaig fer. El pis era meu, i el Banc esperava que el deixés buit per vendre’l a un preu ridícul, una quantitat que m’hauria pogut oferir a mi si uns maleïts papers que en el seu moment vaig signar no impedissin, segons ells, fer números nous. Per això, l´últim dia que, segons l’ordre judicial, podia disposar del meu pis, vaig decidir que no en marxaria amb les mans buides; si no m’acceptaven el joc net, jugaria brut.

Vaig decidir donar un escarment magistral a l’empleat del Banc que vindria a revisar l’estat del pis abans de captar una nova víctima. Seria un impacte tan exemplar, que cap treballador de cap mes Banc voldria fer mai més una feina semblant. Vaig estar temptat de posar quelcom inflamable a la caldera del gas, de manera que en posar-la en funcionament…  en fí, ja es pot vostè imaginar les meves intencions. Però hi havia els veíns que,  a més de no tenir-ne cap culpa, m’havien ajudat en moltes ocasions. Ho vaig deixar córrer. Vaig assajar  manipulant cables per tal que rebés una descàrrega elèctrica qui comprovés l’estat de les aixetes, però el diferencial es disparava abans que es produís el fet desitjat. Fins que vaig fixar la vista en el gerro, record de Marraqueix, feixuc i amb dues nanses de cantells vius, oblidat i empolsinat damunt del moble del rebedor. Sense dubtar vaig obrir un pam l’armari de la cuina que queda a prop de la finestra i, contenint la respiració, el vaig col·locar al damunt, just en l’angle que formaven la porta de l’armari i el bastiment. Vaig imaginar el del Banc,  amb gest estudiat i assaborint la comissió, disposant-se a mostrar als futurs inquilins la zona verda de baix, com va fer quan ens el va vendre a la Berta i a mi, no sense tancar abans, ja que impedia contemplar la verdor del  paisatge, la porta de l’armari on vaig deixar, amb profunda mala llet, unes tasses decorades, per tal de distreure la vista. Amb aquell gest, ell mateix se’l faria caure al damunt. Plaf! Tot en uns segons. El veia a terra, estamordit, la seva carpeta oberta, els papers escampats pel terra barrejades amb el gerro fet miques… Llavors, el pis encara era meu, podia fer el que em sortís dels ous amb el que hi havia a dins. Tot seguit, paladejant l’escena que no tardaria en produïr-se, i tremolant encara, vaig anar a tornar les claus al Banc.

Ara que he tingut el valor de confessar-li tot, espero que em cregui si li asseguro que  estava molt lluny d’imaginar que l’endemà mateix de deixar el pis, el Banc hi enviaria un pintor a donar-hi una repassada, i que en resultaria la víctima, però així va ser. Per tant, aquesta confessió allibera de culpa la parella estrangera pressumpta culpable, per més que el seu país de procedència sigui el mateix que el del gerro en qüestió; no m’és difícil imaginar-los entrant de nit al meu pis, del qual ni tan sols van haver  de forçar la porta, i descobrir el pintor al terra de la cuina enmig d’un bassal de sang i d’una gran trencadissa; segons els diaris, això és el que han confessat.  Pot ben creure’ls si asseguren que hi van estar tan sols uns segons abans de sortir, esperitats, per on havien entrat.

Ara ja ho sap tot, senyor jutge. Espero que tingui present aquesta confessió abans de dictar sentència. Em sap greu pel pintor, però celebro que el Banc estigui embolicat en aquests fets; el pis era meu. Sé que la justícia em buscarà i no els ho posaré dificil: havent perdut la custòdia del meu fill, la parella, la feina, i el pis, m’importa molt poc perdre l’únic que em queda: la llibertat.

Al peu de la present hi trobarà les meves dades.