El drac amb corona de punxes i la fada Dui

drac

Com cada any per aquelles dates, el Cavaller St. Jordi va arribar al poble per oferir la seva rosa a la princesa, però va trobar els carrers deserts i un silenci desacostumat que ho embolcallava tot. Un estrany pressentiment dirigí el seu cavall a la cova on tantes vegades havia salvat la princesa de les urpes del drac, però només apropar-s’hi, una figura atemoridora el deturà. Vora la porta de la cova, un drac amb una corona on lluïen multitud de punxes refulgents li barrà el pas:

-Enrere, Cavaller! Sóc l’amo de la cova on tinc segrestada la princesa; et prohibeixo entrar.

-Drac ferotge, que no te’n recordes que un any rere l’altre em plantes cara i sempre et guanyo jo? El meu amor per la princesa que has fet presonera és més fort que les teves urpes.

El drac esclafí a riure mostrant els seus ullals.

-Enguany no serà així, Cavaller. Que no veus els carrers buits? La gent té por de sortir perquè sap que aquesta corona em dóna el poder d’infectar qui jo vulgui amb un virus mortal. Si intentes entrar l’escamparé damunt la princesa i morirà.

El Cavaller St. Jordi, indignat, tibà les brides del seu cavall, que aixecà les potes de davant amenaçant el drac, però aquest alenà damunt la rosa que St. Jordi duia a la mà, i es marcí en un instant.

-Enrere, Cavaller! Un pas més i alenaré damunt la princesa perquè quedi infectada ara mateix. He vingut més fort que mai, altres dracs amb corona de punxes estan sembrant la por i la mort per tots els pobles. No hi tens res a fer! -cridà abans d’esclafir en sorolloses rialles.

Sant Jordi dubtà uns segons, impotent, abans de fer-se enrere. Se n’aniria molt trist i sense poder salvar la princesa, no podia guanyar com havia fet cada any, però estava disposat a perdre per tal d’evitar que la princesa morís infectada pel drac.

Ja fora de les muralles del poble observà algú assegut a terra embolcallat en un mantell i s’hi apropà.

-Vós sou d’aquest poble? Com és que no teniu por de sortir al carrer?

-Jo sóc de tots els pobles que estimen la llibertat. Sóc la fada Dui i la meva missió és alliberar les persones de tots els poders injustos.

-I també del drac de la corona de punxes? Vós podeu alliberar la princesa? -preguntà, ansiós, el Cavaller.

La fada Dui li mostrà una vareta màgica.

-Amb aquesta vareta puc fer això i molt més, Cavaller, però ara cal d’esperar. La gent del poble està malalta per culpa del drac de la corona de punxes, d’altres ploren pels seus familiars morts, n’hi ha que han perdut les seves collites o els seus ramats. Tots resten amagats, i la meva vareta màgica no pot fer res fins que surtin al carrer; hem d’esperar que arribi el moment.

-Llavors, bona fada, quan jo torni al poble l’any que ve podré portar la meva rosa a la princesa?

-És clar que sí! I celebrar la vostra Festa amb tot el poble. Em prometeu tornar?

-Tornaré. Paraula de Cavaller.

-Us esperaré. Paraula de fada.

Sant Jordi s’allunyà una mica trist per no haver pogut regalar la rosa a la princesa, però disposat a tornar i a guanyar. La fada Dui li inspirava confiança.

Montserrat Vilarmau St. Jordi 2020

Una nit de confinament

L’any 2016, l’escriptor Quim Monzó va proposar, a través de La Vanguardia, acabar un conte que ell va començar. Tots els participants vam formar part d’un concurs literari, el veredicte del qual va sortir publicat per Sant Jordi del mateix any. Jo vaig participar-hi amb un desenllaç que avui he decidit adaptar a la situació que estem vivint: la crisi del coronavirus. El text que segueix és el de Quim Monzó, i a continuació, el meu.

Una nit de confinament - Montserrat Vilarmau Martí

A les 4 de la matinada fa ja hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina aconsegueix que el somni arribi però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això ho desconcentra. Prova a comptar ovelles que siguin totes negres. Moltes ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé està a punt de dormir-se, apareix una ovella blanca al mig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles. Què podria explicar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? No hi ha una altra solució que no sigui explicar alguna cosa? Està al llit, amb els ulls oberts. Fart, decideix aixecar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, beu un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarretes i surt al balcó a fumar un. En un balcó de la casa del davant, recolzada en la barana, hi ha una dona que també fuma una cigarreta. No l’havia vist mai… 

QUIM MONZÓ, St. Jordi 2016

O potser sí? No n’està segur; aquestes noies llatines, totes s’assemblen, cavil·la. I a més, des que tothom està confinat, cada vegada que surt al balcó desocobreix cares noves de veíns que no recorda si havia vist abans.

Sospira amoïnat; n’està fins els nassos, de competències brutes. Circulen sense llicència, cobren tarifes escandaloses, no tenen vergonya. I els taxistes professionals, a callar.

No le vuelvo a cambiar el turno a Lupe. Menuda nochesica. Una duerme siempre de día, y cuando cambia horarios, no hay manera de pegar ojo. Que amanesca ya!

La Marta li reclama la paga mensual de les nenes; ell no hi arriba. I ara que les escoles són tancades per la pandèmia, li exigeix que aquestes hores també són a repartir. És que ho vol tot, la Marta! Ella pot salvar la situació amb teletreball, però, i ell? Vol que s’endugui el taxi a casa? Maleeix qui va inventar les custòdies compartides sense pensar en confinaments. Si surt bé això del canvi de pis estalviarà cent deu euros de lloguer, però tot i així… no, no hi arriba. Fa una pipada fonda, l’última, abans d’apagar la burilla al cendrer. De sobte sorgeix la idea. I si demanés de fer el torn de nit? Els clients nocturns són diferents, es mouen per necessitats: parteres, aeroport, urgències, sobretot des de fa unes setmanes, estació… No se la juguen amb aprenents de taxistes.

Ese del balcón parese preocupao. Ya sé, le ha dao el gatillaso justito en el momento y no tiene ánimo de volver a la cama. Claro, toíto el día confinaos en casa, seguro que follan a todas horas, él se asquea de la rutina y el cuerpo no aguanta; toítos están igual, anda, si lo sabré bién. Yo podría arreglar eso gustosamente… Está riquiquín el vesinico, y para mí que le urgen aires nuevos…

Una alenada de tabac ros procedent del balcó de la casa del davant sorprèn el taxista capficat. Obsedit amb la seva idea, no s’adona de la blancor d’uns pits generosos que, a través del fum, s’insinuen en la penombra. Avui mateix sol·licitarà canvi de torn; mentre duri la pandèmia, d’urgències no en faltaran. Caldrà buscar, tot i que no sap on en queda, més desinfectant per al taxi, demanar als clients, que seran nombrosos, que no toquin les manetes de les portes, buscar, tampoc sap on, més mascaretes i guants de protecció… Ah, i seguir recordant als clients que no poden ocupar el seient del davant.

Treballar de nit serà la solució; dormirà a dies alterns, quan les nenes siguin amb la Marta, però augmentarà els ingressos, n’està segur. Torna al llit; ara, ja més relaxat, podrà lliurar-se al son sense haver de comptar ovelles.

Hoy mismico busco su busón; parese que es cuarto derecha. No, mejor espero que llegue la otra noche y le hablo; está claro que tiene las noches disponibles, y ahora que está prohibío salir, un cliente enfrente de casa es un chollo. Cuando amanesca llamo a Lupe y le digo que voy a seguir en el turno de día mientras dure el confinamiento. Eso mientras la poli no descubra el negosio de las dos y se vaya todo al carajo.

Montserrat Vilarmau, març de 2020