Participar en la Setmana del Llibre en català

Setmana del llibre en català

Foto: Carme Esteve (AELC)

Dedicar una estona a gaudir de l’ambient que crea aquest esdeveniment literari és quelcom que recomano a tothom que es senti atrapat en el món de les lletres, ja sigui com a lector o com a escriptor, sense oblidar l’editorial. És cert que aquest sector hi té un paper important i que, sovint, les motivacions econòmiques tinguin més pes que les literàries, però sempre val la pena donar una mirada a les novetats editorials o bé constatar i alegrar-nos de la nova edició d’alguna obra que en el sem moment vàrem llegir i no ens va passar per alt la seva qualitat literària.

Però on més vida literària batega és als escenaris: tertúlies, presentacions, conferències, debats, recitals poètics, lectura de textos i altres activitats en sessió contínua. Un dels avantatges que es pot copsar quan s’hi participa activament és que el públic assistent, en  poder escollir entre moltes opcions s’apunta als espais que considera més del seu gust; per tant, sol mostrar-se  receptiu i valorar la feina de qui, des de l’escenari, mostra o parla de la seva obra o les seves aptituds.

Matinal de lectures a La Setmana

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha estat responsable de coordinar un recital que ha tingut lloc el matí del 10 de setembre a l’escenari 2. Els autors que hi han participat, han tingut uns minuts cadascú per llegir fragments d’obres pròpies. Enguany hi han participat:

Any rere any l’Associació d’Escriptors convida els seus socis a llegir els seus textos durant aquesta Setmana. Un any rere l’altre ho havia posposat per motius d’agenda fins enguany que vaig fer els canvis oportuns per apuntar-m’hi. L’experiència ha estat més que positiva: el públic, atent durant totes les lectures que van tenir lloc, donava la impressió de saber perquè estava allí i què esperava trobar-hi. És gratificant comprovar com els propis textos semblen cobrar relleu en aquell context.

En acabar, i mentre escoltava les lectures dels meus companys, he recordat quan a principis de l’any dos mil, aquestes jornades es feien a Les Drassanes. L’orientació i objectius de les mateixes era uns altres, hi havia una multitud d’ expositors on t’hi perdies, i l’activitat als escenaris era més reduïda i dedicada exclusivament a escriptors famosos. Però per a mi, que havia publicat recentment el meu primer llibre, va ser tot un esdeveniment veure’l allí exposat; no m’ho podia creure. Vaig sortir d’allí amb una bona dosi d’autoestima literària. Des d’aquells temps que van quedant llunyans, en la meva trajectòria en el món de les lletres hi ha hagut dies de sol esplendorós, d’altres d’emboirats i no n’han mancat de tempestuosos, però encara que de vegades s’hagi fet esperar, ha acabat apareixent l’arc de Sant Martí. I aquest, no necessàriament apareix rere la llum verda d’una editorial, sinó en qualsevol moment, quan una nova idea o inspiració esdevé necessitat d’escriure.

Montserrat Vilarmau a la Setmana del Llibre en Català

Foto: Carme Esteve (AELC)

Anuncis

¿L’autor té dret a remuneració per les seves obres lliurades en préstec a les biblioteques? Parlem-ne.

 Tot i ser un tema aparentment ignorat o silenciat fins el moment, moltes veus arreu d’Europa han reclamat durant molts anys que es posi a debat aquest dret. Fruit d’aquesta demanda va sorgir, l’any 1992 una norma europea que regula aquest tema i que, si bé a Catalunya s’han fet temptatives per ser aplicada, ha estat ignorada del tot i no s’han posat mitjans per dur-la a terme a nivell estatal. Aquesta norma diu que hauria de ser la mateixa xarxa de biblioteques qui abonés als autors una quantitat prèviament estipulada en concepte d’aquests drets. Aquest enllaç que m’ha proporcionat l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) proporciona una informació molt valuosa al respecte.

La lectura digital ha comportat que s’adquireixin menys llibres que fa uns anys, tot i que al lector que vol seguir gaudint de la lectura amb un llibre entre les mans, l’oferta digital no l’ha seduït del tot. La crisi hi ha acabat d’ajudar: hi ha lectors que adquirien llibres regularment, i ara ho fan només quan es tracta d’obres que volen tenir a la seva col·lecció, però en altres ocasions acudeixen al préstec bibliotecari. Aquest servei, des del meu punt de vista, sembla ser que ha guanyat en usuaris, i això em porta a replantejar diversos aspectes que tot seguit detallaré.

Abans, però, tornem al tema que ens ocupa: hauria de percebre una remuneració l’autor d’un llibre quan l’usuari d’una biblioteca en fa ús en forma de préstec? Hauria de ser el mateix usuari qui abonés una quantitat en metàl·lic, ni que fos d’uns cèntims d’euro, per accedir al préstec? D’entrada pot semblar fora de lloc, ja que en una biblioteca pública, pagar per aquest servei pot semblar qüestionable, però llavors, també ho hauria de ser el fet que quan es sol·licita un llibre que no es troba a la biblioteca de la qual ets usuari i aquesta l’ha de demanar a una altra, cal abonar una taxa que sol ser de més d’un euro. D’altra banda, considero que en el préstec bibliotecari s’hauria de ser més exigent envers l’usuari que “ha extraviat” el llibre en préstec o el retorna en mal estat: en aquest cas, crec que seria just exigir-li que en comprés un de nou o que en pagués el seu import. És depriment no trobar un llibre en un catàleg bibliotecari i que  l’argument sigui que “un usuari no el va tornar”. Hi ha també l’aspecte de formalitat a l’hora de retornar una obra en préstec: les penalitzacions per no complir el termini establert haurien de ser més estrictes, ja que no complir-lo perjudica directament els demès usuaris.

imatge biblioteca

Tot això i altres incidències em porten a suposar que, en haver de pagar una quantitat  simbòlica per accedir a un préstec comportaria, sens dubte, que es mirés amb uns altres ulls aquest document del qual es disposa per unes setmanes, tant des de la seva vessant literària com la material. I per a aquell usuari que no pogués satisfer aquesta quantitat, o que no estigués d’acord amb aquesta mesura, sempre quedaria l’opció de llegir-lo a la mateixa biblioteca dins dels horaris establerts. Considero que aquest dret hauria de fer-se extensiu també als compositors de la música que en forma de C.D., un material vulnerable en extrem, és a les biblioteques per a ser cedit en préstec.

Per què no abonar, el lector o l’usuari que vol escoltar música d’un C.D. en préstec, una petita quantitat en metàl·lic, pel mateix criteri pel qual paga per entrar en una sala on un artista exposa les seves obres?

Com de costum agrairé els comentaris que rebi sobre aquest article, però especialment dels usuaris o treballadors de biblioteques. I a tall més personal, en lloc d’enfadar-me perquè l’estat espanyol ha girat l’esquena a aquesta norma, com acostuma a fer amb moltes altres, treballaré perquè en una pròxima república catalana, l’obra literària o musical de qualsevol autor o autora  que han dedicat una part del seu temps a crear-la rebi el respecte que mereix.

Els clubs de lectura

Formo part d’un club de lectura de novel·la com a lectora i, d’altra banda, assisteixo sovint com a autora a clubs de lectura que han llegit una obra meva, a l’hora de posar-la en comú. Aquestes dues vessants em permeten observar  dues dimensions diferents, en certa manera oposades, de la creació literària.

Pertànyer a un club de lectura com a lector comporta l’enriquiment que representa compartir amb persones de diferents edats i professions l’experiència d’haver llegit una mateixa obra. A l’hora de comentar-la és tan interessant escoltar impressions semblants a les pròpies com trobar-ne de  contraposades. Pot sorprendre també la controvèrsia que pot generar determinat personatge, la complicitat que genera entre lectors un protagonista “innocent” o un antagonista “dolent”. Posar en comú o sospesar la intenció de l’autor, aprofundir en determinades escenes i, fins i tot, trobar la possible explicació del perquè, de vegades, no s’aconsegueix gaudir de l’obra en qüestió, és sempre convenient. En altres paraules, convé saber si l’obra que s’ha treballat en el  grup no m’ha resultat prou interessant a mi, o bé si no ha satisfet les expectatives de la majoria de persones del grup.

Els clubs de lectura

Amb el club de lectura de Gironella

D’altra banda, assistir com a autora a la posta en comú d’un club de lectura que ha llegit una obra meva és, sobretot, altament gratificant. Els lectors solen valorar molt la feina que ha comportat escriure’l, per sí mateixa, un agraïment que funciona com a estímul i que no és comparable al que experimenta un escriptor quan, un cop posada l’obra al mercat li retornen els resultats d’unes vendes en metàl·lic. Els lectors solen fer moltes preguntes sobre si existeixen o han existit els personatges, o si les escenes estan inspirades en la realitat. És també d’interès general saber com s’ha documentat l’autor abans d’escriure sobre determinats col·lectius o situacions poc habituals en la nostra societat, i escoltar de primera mà les gestions i contactes que l’autor ha de fer de vegades per conèixer determinats àmbits -un tema al que dedicaré properament un article-. Aquestes preguntes, els lectors solen portar-les preparades i desperten expectació.

És interessant també quan algun lector confessa haver esperat, en determinat moment de la novel·la, que aquesta prengués un altre gir, que comportaria possiblement un desenllaç diferent; l’explicació que espera el lector obliga l’autor a fer-se plantejaments.

Sol haver-hi també molt d’interès per conèixer els horaris o rituals que posa en pràctica l’autor per la creació literària, i més encara, com i quan va començar a escriure. Qualsevol pregunta procedent d’un lector, que ha conegut l’obra un cop acabada, té una perspectiva molt diferent de la de l’autor, que l’ha gestada durant molt de temps posant-se dins la pell dels personatges i vivint durant unes hores cada dia en el context on la trama es desenvolupa.

El risc de no haver arribat al lector, sempre hi és present; certament, es podria considerar vulnerable la figura de l’autor en aquesta situació, però és també una forma de veure’s a si mateix des d’un altra perspectiva, una experiència que recomano a tots els escriptors que no l’han viscuda fins el moment.

A compte dels drets d’autor

Les convocatòries de certàmens literaris es succeeixen al llarg de tot l’any, però en aproximar-se la festivitat de Sant Jordi és quan més oferta i varietat s’hi pot trobar. Des dels més antics i coneguts, que solen ser els més ben dotats, fins els més modestos en popularitat i dotació, apareixen un any rere l’altre en aquestes dates. És freqüent trobar, en consultar-ne les bases, que la dotació en metàl·lic que percebrà  qui en resulti guanyador serà “a compte dels drets d’autor”. És sobre l’abast i possibles conseqüències d’aquest enunciat que avui expresso el meu parer basat en experiències d’alguns companys de creació literària..

En primer lloc, caldria des d’un principi separar els conceptes “dotació” i “drets d’autor”; el primer correspon al premi en efectiu que s’atorga a l’obra que ha resultat guanyadora en un concurs literari entre moltes d’altres. El segon està condicionat a les vendes d’aquesta obra un cop ha sortit al mercat. L’un no exclou l’altre, i no es poden barrejar, ja que cadascun té una funció diferent.

Imaginem que la dotació d’un premi literari és, segons les bases, de mil euros, sense cap condicionant; en aquest cas, si l’editorial que publicarà l’obra juga net, el guanyador sol percebre el premi en metàl·lic el mateix dia del lliurament de premis o bé en dates pròximes; a partir d’aquí, editorial i autor signaran un contracte on la primera es compromet a liquidar, durant el primer trimestre de cada any, la quantitat corresponent als drets d’autor de les vendes que s’hagin produït l’any anterior, moviments que detallarà en un extracte on indicarà la tirada o nombre d’exemplars de què consta l’edició, quants en resten en existència i altres informacions, si s’escau. El contracte és equivalent al que signa amb una editorial qualsevol autor, encara que no hagi guanyat cap premi, i permet que l’un i l’altre tinguin accés al recorregut de l’obra i els drets d’autor que aquesta genera.

Però no totes les editorials juguen net; n’hi ha que no ofereixen cap contracte a l’autor, quedant així lliures de l’obligació d’informar-lo. Si l’autor premiat és novell i no coneix el món editorial, sol deixar-se guiar per la bona fe i acceptar-ho, esdevenint així vulnerable al màxim, ja que desconeix en tot moment els drets d’autor que la seva obra genera, i no pot restar-los als mil euros que en el seu moment se li van, suposadament, avançar com a premi. En aquest context poden donar-se diverses situacions:

Que passat un temps, l’editorial comuniqui a l’autor que retira la seva obra del mercat, ja que s’estima esgotat el temps de vida en el mateix, i li liquidi, en concepte de drets d’autor, una quantitat que pot ser molt inferior al premi que constava en les bases, i que l’autor no pot verificar.

Pot succeir també, tot i que la quantitat generada pels drets d’autor sobrepassi els mil euros (en aquest cas estaríem parlant d’una obra amb molt bona acollida al mercat, ja que el marge que li queda a qualsevol autor en una editorial convencional és del deu per cent del preu de venda, i aquests bons resultats haurien de dur l’editorial a plantejar una segona edició), i que aquesta es quedi amb aquest excedent pel fet de considerar-se avalada per les bases del certamen. Aquests  guanys, com el seu nom indica, els hauria de percebre l’autor.

llibres

També pot donar-se el cas que l’editorial deixi de pagar els seus drets a l’autor argumentant que l’obra s’ha exhaurit; si l’autor no té constància de la tirada de la seva obra, no ho pot verificar.

Poden donar-se més irregularitats encara, i no he parlat de casos extrems, sinó de fets malauradament freqüents, segons expressen autors diversos.

Quan vàries vegades a l’any l’AELC comunica als seus associats els certàmens literaris vigents i els envia els enllaços corresponents, sol manifestar, amb la intenció de protegir el recorregut literari dels autors, que hi ha en vigència altres premis dels quals no se’n fa ressò pel fet que la dotació que percebrà el guanyador és d’una quantitat de diners “a compte dels drets d’autor”, amb la poca claredat i els perjudicis que això representa.

Caldria que els escriptors examinéssim bé les bases abans de presentar-nos a un concurs i assegurar-nos que el premi per al guanyador no és a compte dels drets d’autor. Si no s’esmenta aquest concepte, en cas de resultar guanyador, una editorial formal, no tardarà en proposar   el corresponent contracte.

Isabel Clara Simó i el meu camí literari

Celebro molt sincerament el reconeixement que s’ha concedit a la trajectòria literària d’Isabel Clara Simó: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. Crec que se’l mereix pel seu treball constant i compromès i per la diversitat de temes que sol tocar a través dels personatges de les seves novel·les. Amb estil agosarat i llenguatge molt clar va parlar de problemàtiques socials com la violència de gènere –qui no recorda T’imagines la vida sense ell?- o de pràctiques sexuals concretes, quan encara eren realitats silenciades o assumides socialment com a inevitables. Sempre s’ha declarat feminista, i en la seva obra va parlar obertament d’aquest tema quan, de forma molt incipient, aquest moviment apareixia a la societat, on s’obria pas desvetllant lentament consciències.  El seu estil, entenedor i planer ha arribat a gent molt diversa i l’ha fet molt popular i apreciada, malgrat en recollir el premi ha manifestat no haver-se sentit  prou reconeguda.

img20170119_11004039

Lliurament del Premi al Palau de la Generalitat

Però a més de la seva obra, el seu nom em portarà sempre un record molt especial: Quan vaig quedar finalista del Premi Pere Calders amb l’obra Yousra, ella formava part del Jurat i va ser també present en el lliurament del Premi al Palau de la Generalitat. En aquells moments per a mi tan plens de novetats i d’emoció, que comportaven veure d’immediat publicada per primera vegada una obra meva, Isabel Clara Simó, després de dedicar unes paraules d’elogi a la mateixa, i ja a l’hora dels canvis d’impressions, em va donar un consell que sempre més he tingut present: “Quan et vingui al cap una idea que pressents que t’ha de ser útil per algun projecte literari que portes entre mans, si et crida l’atenció i et sembla aprofitable, escriu-la de seguida, allà on et trobis i sense esperar. No ho deixis per a més tard, que la pots perdre; aquestes idees solen ser sempre interessants”

Des d’aquell mateix dia ho he dut a la pràctica. Per als que escrivim, qualsevol fet o persona observats a prop nostre pot generar, en la nostra imaginació, històries o personatges que un dia poden formar part de les pàgines d’un llibre. Seguint, doncs, els consells que Isabel Clara Simó em va donar en aquella ocasió, sempre porto amb mi paper per prendre notes, o utilitzo el  mòbil a tal efecte. Ho faig viatjant en tren, esperant als aeroports, a la platja, a les sales d’espera,… Solen ser anotacions de poques paraules que resumeixen una idea principal a desenvolupar en el seu moment:  el gir que pot donar un dels  personatges, un petit canvi en la trama, o la frase final d’un capítol, però que acostumen a ser útils.

img20170119_10553843

Desitjo a aquesta escriptora guardonada molts anys més de creativitat literària, així com que els seus lectors sapiguem trobar la forma adient de fer-li palès el nostre reconeixement.

Kòmplices

komplices

Dins del cicle TOCATS DE LLETRA, les històries que hem escrit el col·lectiu NARRADORS CENTRALS són portades a escena pel grup de teatre d’Els Carlins. L’acte va tenir lloc el dissabte 29 d’octubre de 2016. 

Reproducció textual del monòleg que vaig presentar a Kòmplices:

EL PIS ERA MEU

 Senyor jutge,

Espero que aquesta confessió li arribi abans de dictar sentencia contra els considerats,  fins el moment,  presumptes culpables. Poso en coneixement seu que l’home trobat en estat crític en el pis del carrer Nou, no va resultar ferit en cap baralla; va ser qui signa la present que, de forma premeditada i, segons com es miri, amb acarnissament, ho va planificar tot. Però crec necessari que conegui els motius que m’hi van empènyer, per així poder jutjar si vaig actuar, o no, en defensa pròpia.

El pis era meu, senyor jutge, i si la justícia, això que vostè imparteix, fos justa, encara seria casa meva. Tot eren facil·litats quan vaig signar la hipoteca, tot era planer. La Berta, ara la meva ex, també tenia alguns ingressos, i vivíem feliços amb el nostre fill. Però quan van tancar l’empresa on jo treballava, tot se’ns va girar en contra. El Banc es va desentendre de la seva paraula de negociar si un dia m’anaven mal dades; tan sols, i amb aires de perdonavides, va concedir una pròrroga d’unes setmanes. ¿Que no havia demostrat jo, fins el moment, la meva formalitat, pagant un mes rere l’altre la hipoteca? La manca d’ingressos va donar pas al malviure a casa meva: ella em va deixar, i per aconseguir la custòdia compartida del meu fill era imprescindible que jo tingués on viure. Calia defensar el que per a mi era important, i així ho vaig fer. El pis era meu, i el Banc esperava que el deixés buit per vendre’l a un preu ridícul, una quantitat que m’hauria pogut oferir a mi si uns maleïts papers que en el seu moment vaig signar no impedissin, segons ells, fer números nous. Per això, l´últim dia que, segons l’ordre judicial, podia disposar del meu pis, vaig decidir que no en marxaria amb les mans buides; si no m’acceptaven el joc net, jugaria brut.

Vaig decidir donar un escarment magistral a l’empleat del Banc que vindria a revisar l’estat del pis abans de captar una nova víctima. Seria un impacte tan exemplar, que cap treballador de cap mes Banc voldria fer mai més una feina semblant. Vaig estar temptat de posar quelcom inflamable a la caldera del gas, de manera que en posar-la en funcionament…  en fí, ja es pot vostè imaginar les meves intencions. Però hi havia els veíns que,  a més de no tenir-ne cap culpa, m’havien ajudat en moltes ocasions. Ho vaig deixar córrer. Vaig assajar  manipulant cables per tal que rebés una descàrrega elèctrica qui comprovés l’estat de les aixetes, però el diferencial es disparava abans que es produís el fet desitjat. Fins que vaig fixar la vista en el gerro, record de Marraqueix, feixuc i amb dues nanses de cantells vius, oblidat i empolsinat damunt del moble del rebedor. Sense dubtar vaig obrir un pam l’armari de la cuina que queda a prop de la finestra i, contenint la respiració, el vaig col·locar al damunt, just en l’angle que formaven la porta de l’armari i el bastiment. Vaig imaginar el del Banc,  amb gest estudiat i assaborint la comissió, disposant-se a mostrar als futurs inquilins la zona verda de baix, com va fer quan ens el va vendre a la Berta i a mi, no sense tancar abans, ja que impedia contemplar la verdor del  paisatge, la porta de l’armari on vaig deixar, amb profunda mala llet, unes tasses decorades, per tal de distreure la vista. Amb aquell gest, ell mateix se’l faria caure al damunt. Plaf! Tot en uns segons. El veia a terra, estamordit, la seva carpeta oberta, els papers escampats pel terra barrejades amb el gerro fet miques… Llavors, el pis encara era meu, podia fer el que em sortís dels ous amb el que hi havia a dins. Tot seguit, paladejant l’escena que no tardaria en produïr-se, i tremolant encara, vaig anar a tornar les claus al Banc.

Ara que he tingut el valor de confessar-li tot, espero que em cregui si li asseguro que  estava molt lluny d’imaginar que l’endemà mateix de deixar el pis, el Banc hi enviaria un pintor a donar-hi una repassada, i que en resultaria la víctima, però així va ser. Per tant, aquesta confessió allibera de culpa la parella estrangera pressumpta culpable, per més que el seu país de procedència sigui el mateix que el del gerro en qüestió; no m’és difícil imaginar-los entrant de nit al meu pis, del qual ni tan sols van haver  de forçar la porta, i descobrir el pintor al terra de la cuina enmig d’un bassal de sang i d’una gran trencadissa; segons els diaris, això és el que han confessat.  Pot ben creure’ls si asseguren que hi van estar tan sols uns segons abans de sortir, esperitats, per on havien entrat.

Ara ja ho sap tot, senyor jutge. Espero que tingui present aquesta confessió abans de dictar sentència. Em sap greu pel pintor, però celebro que el Banc estigui embolicat en aquests fets; el pis era meu. Sé que la justícia em buscarà i no els ho posaré dificil: havent perdut la custòdia del meu fill, la parella, la feina, i el pis, m’importa molt poc perdre l’únic que em queda: la llibertat.

Al peu de la present hi trobarà les meves dades.

 

De safari per certàmens literaris

Fa uns anys, quan encara anava “amb el lliri a la mà”, vaig presentar-me a alguns certàmens literaris d’aquells considerats importants. Llavors encara no sabia que l’editorial patrocinadora, sovint es posa d’acord amb un dels seus escriptors fidels perquè hi presenti una obra que s’ajusti a les bases, i quan es passa a la votació, el plat ja està mig cuinat. El que n’he tret de positiu és que quan et presentes a certàmens literaris fas un esforç notable per donar el millor de tu, un exercici sempre recomanable.

El fet relativament recent de poder presentar les obres en format digital ha fet augmentar espectacularment el nombre de participants, la qual cosa posa més difícil obtenir algun premi. Quan et presentes amb pseudònim i plica, l’organització no pot posar-se en contacte amb tu, si no és per comunicar-te que n’has obtingut un. El silenci de qui organitza, un cop pasada la data del veredicte, sol indicar que no hi ha hagut sort, i si vols recuperar els originals has de buscar tu el contacte amb ells. D’altra banda, fets concrets m’han demostrat que vulnerar les bases és a l’abast d’organitzadors poc formals, mentre que al participant se’l pot excloure del certamen si no les compleix estrictament. Persones que han format part de jurats m’han confirmat haver-s’hi sentit tan violentes, que no han volgut repetir l’experiència.

Però com que el tema és molt llarg i té moltes vessants, prefereixo parlar d’experiències personals concretes en certàmens literaris, algunes d’elles molt curioses.

De safari per certàmens literarisQuan Yousra encara no havia vist la llum, vaig presentar-la a un certamen que podríem situar entre els més i els menys coneguts. Un cop declarat el veredicte, que no m’atorgava cap premi, vaig sol·licitar recuperar els originals, com quedava clar en les bases, i aquí van començar els problemes: des de l’organització se’m va argumentar que m’haura d’esperar uns dies, que la persona que portava el tema era de vacances, que si em retornaven el suport digital, no calia fer el mateix amb els originals, etc. etc. Davant la meva insistència, i passades unes setmanes vaig rebre quatre dels set originals enviats, amb proves evidents d’haver estat fotocopiats: les pàgines mal ordenades, fulls fotocopiats que s’alternaven amb els originals, mal estat dels mateixos, etc. etc. Vaig posar-me en contacte amb el Registre de la Propietat Intel·lectual, on havia inscrit la meva obra, i em van respondre que tot feia suposar un intent de plagi, però que ells podien actuar només davant dels fets ja consumats, és a dir, que es publiqués part o tota la meva novel·la en nom d’un altre autor. Em van suggerir també, escriure una carta a algun diari conegut explicant els fets, amb la intenció d’aturar una possible maniobra. La meva carta, amb noms complets del certamen literari i organitzadors, la va publicar el diari Avui, i mai va tenir resposta ni rèplica. Poques setmanes després, potser perquè jo creia en la meva novel·la o, d’alguna manera, necessitava esborrar el regust amarg d’aquella experiència, vaig presentar-la al Premi Pere Calders, on va ser premiada.

Una altra experiència tan recent com desconcertant en certàmens literaris ha estat el que aquest Sant Jordi ha organitzat un diari molt popular i de llarga tradició a tot Espanya, i amb més lectors a Catalunya des que se’n fa una edició en català… El concurs consistia en acabar, deixant lliure la imaginació, un relat iniciat per un escriptor de tots conegut, que n’és col·laborador fixe, d’acord amb unes bases molt estrictes. Podia ser escrit en català o castellà, i la participació era on line. El patrocinador era una empresa informàtica, i el premi consistia en un ordinador portàtil. Com que els relats breus (màxim 250 paraules en aquest cas) són llaminers perquè no comporten una gran despesa de temps, m’hi vaig presentar, prèvia acceptació signada de les bases. Els relats eren publicats, a mesura que arribaven al diari, en la seva versió digital, que comptava amb un espai per a comentaris, que creixien d’un dia per l’altre, i que aviat va establir complicitat entre els participants. Quan va sortir el veredicte i es va publicar el relat guanyador, el to dels comentaris va canviar: no tan sols hi havia faltes, sinó que, en la seva versió al castellà, sobrepassava el límit de paraules que les bases establien. En les mateixes quedava clar que els quinze relats finalistes serien publicats en el suplement CULTURA/S especial Sant Jordi, i el diari publicava que serien exposats, el mateix dia, en “un espai molt cèntric de Barcelona”. Vaig preguntar al diari en qüestió, per diferents mitjans, on seria aquest espai, i mai vaig tenir resposta.

De safari per certàmens literarisCap a migdia del dia de Sant Jordi, un correu procedent del diari organitzador va respondre les meves preguntes anteriors. L’intercanvi de correus que va seguir entre un treballador del diari, que va posar en joc molta implicació sense travessar, com és natural, cap línia que el pugués comprometre, i jo, molt disposada a anar a totes, em va donar informacions tan precises com que “els relats finalistes no s’havien publicat perquè van ser prop de vuitcents participants, però que ho farien el dilluns següent”. Es va oferir a comprovar si el meu relat havia quedat finalista i em va confirmar que no era així, però que “a ell personalment li havia agradat força.”

Vaig aprofitar la seva bona disposició per comentar-li, i posteriorment insistir en senyalar, una per una i on calgués, les faltes d’expressió i de puntuació que hi havia en el relat guanyador, afegint que em sorprenia molt això, tenint present que el jurat el formaven, segons les bases, el director del diari i l’escriptor en qüestió, conegut per tothom, que havia iniciat el relat. Vaig parlar-li de la indignació generalitzada dels participants, fàcilment comprovable entrant a l’espai de comentaris, que suposaven que no s’havien publicat els relats finalistes perquè en ser, lògicament, de qualitat inferior a la del guanyador, serien impublicables, i no em vaig estar de remarcar-li que el diari havia procedit de forma més que dubtosa.

La seva resposta, sempre en to molt cordial, va ser “derivaré les meves observacions al director del diari per tal de revisar què ha pogut passar si es confirma això que m’indiques”, i que “em mantindria convenientment informada un cop resolts els dubtes sobre aquesta i d’altres qüestions relatives a aquest concurs”.

Dos dies després, i en no aparèixer publicats els relats finalistes, vaig posar-me de nou en contacte amb ell, que sempre va signar amb nom i cognoms, per parlar-li de la indignació creixent entre els participants, que ens sentíem enganyats, i perquè corria la veu que, en l’espai habilitat per al dia de Sant Jordi, per cert, gens cèntric, s’havien repartit còpies dels relats participants. Com a resposta, l’endemà em va enviar l’enllaç del diari digital on s’havien publicat aquell mateix dia, afegint que “pel que fa al relat guanyador, va ser la decissió del jurat… tindrem en compte la teva opinió de cara a properes edicions del concurs, moltes gràcies, cordialment…”

Amb la publicació dels relats va quedar tancat l’espai per a comentaris, i alhora, la comunicació entre els participants. És de suposar que la reacció general fos semblant a la meva: prendre nota de la manca de formalitat d’aquest diari, decidir no apuntar-se a res més que pugui organitzar, i fer-me moltes preguntes sobre l’escriptor implicat en el tema. Per la meva part, hauria empès altres mesures si el premi fos més important, i de ben segur que molts s’hi haurien apuntat, però no estava disposada a portar-ne la iniciativa. De totes maneres, no deixa indiferent comprovar que el diari va salvar la imatge a costa de riure’s de molta gent.

Per cert, algú dels lectors va participar en aquest concurs, o coneix algú que vagi fer-ho? Si és així, deixeu un comentari, sisplau.

I si no és així, també. Gràcies!

Amb data 6 de novembre de 2016 us vull parlar dels certàmens literaris que premien el guanyador amb una quantitat de diners “a compte dels drets d’autor”. Segur que en les bases dels concursos literaris heu vist més d’una vegada  aquesta expressió. Tot i que d’entrada pot semblar engrescador, en moltes ocasions no deixa de ser una trampa, pel fet que el guanyador del certamen no acostuma a poder gestionar mai aquesta quantitat ni controlar les vendes. No m’avanço a repetir el que diu al respecte l’AELC (Associació d’Escriptors en LLengua Catalana), ja que ho trobareu en l’enllaç que adjunto, però sí que vull remarcar que l’AELC no es fa mai ressò dels Premis Literaris amb aquest tipus de dotacions, que considera un frau. La meva experiència al respecte és que quan vaig quedar finalista del Premi Pere Calders, el premi consistia en la publicació de l’obra i la percepció dels drets d’autor corresponents, que em van arribar des del primer any sense cap problema. Conec, en canvi, autors guanyadors de certamens amb un premi “a compte dels drets…” que fins al cap de molt de temps no han tingut ni tan sols informació sobre les vendes de la seva obra i els beneficis que li pertoquen. Us recomano el contingut d’aquest enllaç.

 

 

 

EDITORIAL CONVENCIONAL O AUTOEDICIÓ?

El fet d’haver publicat per editorials molt diverses m’ha permès comparar-les, observar què tenen en comú i en què es diferencien, tenir molt clar per on no estic disposada a tornar a passar, i actuar en conseqüència.

Parteixo de la idea que els que visiteu aquest blog coneixeu la distribució de costos i beneficis de l’edició d’un llibre, una llei que afecta des de l’editorial més gran fins la més modesta. Els qui no n‘esteu al cas, sapigueu que a l’autor (professional, mediàtic, o principiant, passant per tots els nivells) li queda el 10% de cada llibre seu que es ven en una llibreria. Dit amb unes altres paraules, el plaer de la creació literària és la retribució immediata d’un escriptor vocacional, i que ningú li pot prendre ni manipular. Només això fa que seguim escrivint, ja que el benefici econòmic és, a més de reduït, mot vulnerable, segons la meva experiència.

El meu primer contacte amb el món editorial va arribar a través d’un premi literari; l’editorial implicada era de les més grans i conegudes, si tenim present la seva presència al mercat i els autors que hi publiquen. La promoció que es va fer de la meva obra va funcionar, les vendes van anar molt bé i els drets d’autor van arribar en el moment estipulat. Naturalment, l’original de la meva segona obra el vaig lliurar a la mateixa editorial, que ja em coneixia com a autora, i aquí van començar els obstacles: en una editorial gran, les prioritats són sempre per als autors de dedicació exclusiva, sovint mediàtics, que els proporcionen vendes segures. En funció de les seves obres, les editorials grans elaboren el seu planning anual. Els altres, en aquest cas, jo, quedem a la reserva per si cal tapar algun forat, i així poden passar anys. Mentrestant, els seus raonaments per no llegir els nostres originals és que en tenen tants d’acumulats, que no tenen temps. Resultat: vaig anar a trucar una altra porta.

Editorial convencional o autoedició i drets d'autor - Veus i Paraules de Montserrat VilarmauAquella va ser una editorial més modesta que em va assegurar la publicació a curt termini, i així va ser, però als pocs dies de ser al mercat, la meva obra va ser retirada a causa de les irregularitats de l’editorial en les seves relacions amb el Departament de Cultura. Després de molts problemes vaig recuperar l’obra, però la seva promoció i vendes van durar poques setmanes. Per ser una obra retirada del mercat, no hi va haver drets d’autor.

Un nou intent a través d’una editorial meticulosa i impecable en tot el que fa a edició, correcció i resultat estètic final, però que va descuidar la promoció. Els números vermells que presentava l’editorial no em van permetre percebre cap dret d’autor. Aprofito per fer palès que és freqüent que una editorial giri l’esquena a algunes promocions que l’autor proposa, argumentant que en un altre moment va tenir una experiència negativa amb aquell diari o població.

I aquí em permeto fer un incís: si bé la remuneració immediata d’un escriptor és la satisfacció de crear, no és agradable ni just contemplar com editors, llibreters i distribuïdors es reparteixen els beneficis d’una obra a la qual has dedicat hores i il·lusions, sense arribar a cobrar els teus drets d’autor.

Un curs d’Edició i Màrqueting de l’Ateneu Barcelonès, que aprofito per recomanar, em va obrir els ulls i em va dirigir on jo tenia ja la mirada posada: vaig contactar amb una editorial de proximitat que m’oferia una autoedició assistida a canvi d’avançar jo una quantitat estipulada de diners. El contracte especificava molt bé els compromisos de les dues parts, l’editor oferia confiança i, després de sospesar-ho bé, vaig signar el contracte aferrant-me a una idea bàsica: amb l’obra publicada i a la meva disposició tindria les mans lliures per divulgar-la, seleccionar les llibreries on deixar exemplars en dipòsit a canvi del 30% que els correspon, i sense dependre d’una distribuïdora que es quedés amb la seva part ( un 20% o més per exemplar). També em permetria vendre’ls jo mateixa en les presentacions o fora d’elles al mateix preu que les llibreries. Vaig fer-me a la idea que, amb aquestes condicions, si la meva obra no tenia sortida, quedava clar que, o bé no era prou atraient, o jo no sabia promocionar-la.

Drets d'autor, editorial convencional o autoedició - Veus i paraules de Montserrat VlarmauTinc el goig d’afirmar que, fins el moment, he fet un promig d’una presentació per mes, i que els diners invertits van retornant poc a poc. L’editor compleix escrupolosament amb el contracte, i en el seu moment van arribar els drets d’autor. Dit d’una altra manera: he comprovat que la meva dignitat com a escriptora passa per controlar la situació de la meva obra. Això sí: tinc present que cal estar disposada a tot: donar-se a conèixer, fer contactes, i cuidar-los.

No és estrany que les editorials de proximitat que juguen net estiguin a l’alça, i les de sempre, amb les seves escales de valors i el seu laberint de percentatges, a la baixa. Tampoc és estrany que les llibreries alternatives que només accepten obres procedents d’editorials de proximitat o d’autoedició (a Manresa n’hi ha dues, si estic ben informada) tinguin tan bona acollida.

Però, compte! No oblidem que no és el mateix una autoedició amb l’ISBN reglamentari, que portar la pròpia obra a una impremta. Considerant que n’esteu al cas, m’agradaria canviar impressions amb vosaltres al respecte.