Reflexions sobre el mes d’agost (i 3)

(Llegeix la part 1 i la part 2)

Aquests canvis i els que se’n podrien derivar comportarien modificacions substancials en la corba d’ocupació de temporada turística: seria més plana, però s’allargaria més en el temps. Els llocs de treball temporal en aquest sector, que s’ofereixen per als mesos de juliol i agost, caldria fer-los extensius a més temps, durant el qual, el personal contractat, necessàriament més nombrós, treballaria més relaxat. D’altra banda intueixo que moltes persones que actualment, i condicionades per la rutina de fer les vacances a l’agost,  coincideixen en buscar ocupació a la platja o a la muntanya durant els mateixos dies de l’any, quan la massificació és més intensa, preferirien les temperatures suaus abans que les altes, i els dies llargs en lloc dels calorosos, i per tant, farien un canvi molt gratificant en les seves rutines: tenint present que amb  l’arribada de la primavera, els dies s’allarguen i les temperatures es suavitzen, serien molts els que decidirien fer vacances entre abril i juliol.

Vacances enterraments

Em podeu dir que la meteorologia és imprevisible i que el que plantejo és totalment utòpic. Potser sí, però fixem-nos en quelcom tan evident com el temps que està fent la majoria de dies d’aquest mes d’agost, el mes “de fer vacances” per tradició. Fins el moment, hem passat de l’onada de calor al temps totalment inestable, i no és cap secret que tothom qui es troba “gaudint” les seves vacances en aquest mes, només pel fet de ser temporada alta ha pagat els preus més alts de l’any, ja sigui en càmpings, desplaçaments, apartaments de lloguer, hotels i altres. Aquests preus abusius caurien en picat si la demanda afluixés notablement en el mes d’agost.

Diuen que els petits moviments provoquen els grans canvis. D’altra banda estic convençuda que el conformisme no porta enlloc, i que des del solc de la rutina, es perd la perspectiva. Aquests plantejaments que he proposat poden semblar impossibles d’aplicar, però tot seria començar. Mentrestant, imaginem-nos un resultat a escala més petita que ens afectaria de ple: un agost en el qual, per primera vegada, deixessin de coincidir les vacances de la perruqueria on anem tot l’any, les del carter del barri, les del bar on fem el tallat cada matí i les del metge de capçalera.

Anuncis

Reflexions sobre el mes d’agost (2)

(Llegeix la primera part aquí)

Eliminar el mes d’agost hauria de comportar, al meu entendre, prescindir de tot el que aquest mes conté de negatiu si el vivim segons la rutina actual,  i repartir entre els altres mesos la part positiva, per tal de treure’n tot el profit. Però per més que jo el voldria fora del calendari, aquest mes dedicat a l’Emperador romà Octavi August, no té cap intenció de marxar (amb la sang blava hem topat). Per tant, com que tenim les de perdre, deixem que es quedi on és, però obliguem-lo a abandonar privilegis i a comportar-se com ho fan la majoria dels altres mesos. Dic la majoria pensant en el desembre, tan lligat a la societat de consum, i sobre el qual hi hauria molt a parlar. Tornant a l’agost, res serà possible si com a societat no ens organitzem fent els canvis necessaris per tal de mantenir-lo a ratlla. Comencem.

Vacances escolars: proposo repartir les actuals quatre setmanes d’agost i alguna més de juny i setembre entre els dos primers trimestres del curs, seguint o precedint les de Setmana Santa, algun pont d’octubre o novembre i festes locals; caldria ajustar-lo a cada any sense moure’s gaire d’aquest patró. El curs començaria a mitjan agost. Aquí caldria parlar de la necessitat d’anar pensant en una jornada intensiva escolar al llarg de tot el curs, com tenen alguns països d’Europa, però això seria un tema tan ampli que s’hauria de tractar en un altre moment. Abans de posar el crit al cel, recordeu que parlo des de la perspectiva de docent (el col·lectiu amb fama de fer vacances tot l’any), i que en una altra etapa vaig ser mare de tres fills en edat escolar.

vacances 8

Vacances laborals: amb antelació i planificació, els treballadors haurien de poder escollir el moment de l’any per fer el seu mes de vacances, amb la possibilitat de fraccionar-lo. Probablement, el que descobriríem és que l’agost no seria el més sol·licitat. Moltes famílies amb fills petits farien al menys una part de les seves vacances coincidint amb les escolars que, com he dit abans, serien repartides al llarg de tot el curs. Us imagineu que els boletaires poguessin fer les vacances a la tardor, els esquiadors a l’hivern, i els urbanites, en qualsevol moment de l’any i amb els serveis de la ciutat al cent per cent? No seria un primer pas cap a la qualitat de vida que tots mereixem?

Si els treballadors fessin vacances repartides per tot l’any, moltes empreses mitjanes no es veurien obligades a tancar a l’estiu, o podrien no tancar, com fan la majoria de les grans. Els petits comerços, en no existir el moment en què les ciutats queden buides, probablement escollirien el moment de fer  vacances guiats per criteris més gratificants que els actuals, com podria ser planificar-les per gremis, de manera que en sortissin tots beneficiats.

I en deixar d’existir l’agost, que és el mes del “tot s’hi val” quedaria sense justificació o posaria molt en evidència els responsables dels esplais per a la tercera edat que tanquessin per vacances amb motiu del parèntesi estiuenc, així com els que decidissin restringir els horaris de biblioteques o d’altres serveis durant aquest període; per tal que el personal d’aquests i d’altres Centres pogués fer vacances en qualsevol moment de l’any caldria reforçar plantilles, creant així llocs de treball.

vacances 3

També veig poc probable que les programacions de ràdio o televisió seguissin oferint una graella tan pobre i saturada de repeticions com l’actual, durant dos mesos o més, amb motiu del període d’estiu. Per què ho haurien de fer, si el conductor/ora del programa decideix fer vacances el febrer o el novembre, per posar un exemple? Amb quin motiu, si només una part de l’audiència estaria de vacances?

Com ho veieu? En un proper article (part 3) us ho acabo d’explicar.

 

Reflexions sobre el mes d’agost (1)

I si el féssim fora del calendari?

Aquesta idea, potser desconcertant, la vaig començar a gestar els últims “agosts” que encara estava en actiu. A primers de mes i després d’unes setmanes de vacances, ja tenia ganes de començar el nou curs, i d’altra banda pensava en com es farien de necessaris, repartits en el calendari escolar, uns dies de respir per carregar piles tant mestres com alumnes, potser tants dies com, un agost rere l’altre, allargaven l’estiu en quantitat, però sense afegir-hi qualitat de vida.

L’analitzar en què s’ha convertit el mes d’agost a la pràctica, m’ha portat a imaginar els efectes, la majoria positius al meu entendre, que comportaria que aquest mes desaparegués del calendari. Sí, ho heu entès bé, però abans d’entrar en el tema faré un repàs de la realitat d’aquest mes, considerat “l’oficial” per fer vacances.

Una imatge massa usual durant aquest mes

Una imatge massa usual durant aquest mes

En primer lloc vull fer notar que el trencament d’horaris habituals que el caracteritza a tots nivells, és de tots conegut que s’ha fet extensiu al juliol, i en alguns àmbits, també a finals de juny i primers dies de setembre: “horaris d’estiu” en biblioteques, serveis, mitjans de comunicació, curs polític i molts d’altres. I això dura dos mesos o més, fins que arriba el moment de “tornar a la normalitat”, és a dir, setembre. Les actuals vacances escolars posen cullerada  a aquesta situació. És un parèntesi llarg, injust sobretot per a qui desitja unes vacances tranquil·les a la ciutat per gaudir-les com a usuari de biblioteca o altres serveis, o com a espectador d’aquells espais televisius que durant la resta de l’any s’emeten en uns horaris incompatibles amb els propis. .

L’agost s’ha convertit en el mes del “tot s’hi val”: esplais per a la tercera edat tancats per vacances, així com Centres de serveis integrals a la gent gran. Al marge d’uns necessaris dies de descans, dóna la impressió que la majoria de botigues tanca per vacances a l’agost perquè es dóna per fet que la clientela  deixarà buida la ciutat. I alhora, potser hi ha qui escull marxar de la ciutat a l’agost perquè preveu que per fer la compra diària s’haurà de desplaçar en cotxe a la recerca de botigues obertes. Per rutina o per manca de coordinació, solen tancar alhora les tres pastisseries o carnisseries d’un mateix barri.

vacances 7

Compte amb posar-se malalt!

Però anem a quelcom més pràctic en el que fa a “anar de vacances”, com és el temps meteorològic típic d’aquest mes: a la pràctica i sense entrar en les sorpreses pròpies del canvi climàtic, l’agost té els dies notablement més curts, és el mes del temps imprevisible, de les tempestes. A la muntanya, una tempesta forta d’agost pot refredar molt l’ambient, i sol passar que molts dels que han treballat i estalviat per gaudir d’unes setmanes de tranquil·litat en un càmping, per exemple, vegin transcórrer aquests dies tan esperats dins la caravana esperant que el temps millori. Mentrestant, els infants que a finals de juny els pares van enviar, juntament amb els avis, a la segona residència, ja que a ells els faltava encara un més i escaig per fer vacances, estan tips de platja i desitgen retrobar els seus espais a la ciutat, i els avis, esperant quedar lliures del servei de cangurs que comportarà l’arribada dels pares. En un altre ordre de coses,  i pensant en el sector turístic, en arribar la segona quinzena d’agost acaba la temporada alta per donar pas a la mitjana, amb tot el que representa en quan a l’oferta d’activitats de lleure, per posar un exemple. I no parlem ja de les operacions sortida i tornada ni dels col·lapses als aeroports típics d’agost. De veritat que mereix això qui ha treballat els onze mesos restants?

Estic convençuda que sense el mes d’agost ens organitzaríem millor. En un proper dia us ho explico. Mentrestant, digueu-hi la vostra.

On són els autors partidaris del “no”?

El procés de Catalunya, amb els seus alts i baixos, i els seus dies emboirats alternant amb d’altres de sol resplendent s’ha traduït, en el món literari, en multitud de publicacions al respecte: assajos sobre el moment present i el possible futur, amb els corresponents  pronòstics més o menys optimistes, valoracions tècniques emergides del món polític, obres formades per reculls de columnes periodístiques de col·laboradors fixos, reculls de poemes inspirats en fets ocorreguts en dates concretes, experiències personals novel·lades o en forma de narració cronològica adreçada a l’àmbit familiar, com és el meu cas, escrites amb la intenció que la meva descendència disposi d’un relat d’experiències viscudes per mi en aquesta etapa històrica que tinc el goig de viure. L’oferta literària procedent d’autors partidaris de la independència de Catalunya és àmplia i variada.

El passat Sant Jordi, aquest fenomen literari emergent va mostrar el seu moment àlgid. Algunes publicacions, en la seva sisena edició, s’exhauriren en aquella festivitat, i van continuar després amb noves edicions. Moltes d’elles les podem trobar editades tant en català com en castellà i, fins i tot, alguns autors s’han estrenat com a tals en aquest transcendent moment polític: els fets de l’1 d’Octubre, narrats en calent i en primera persona la nit després que tingueren lloc esdevingueren font d’inspiració a més d’un o una que, fins el moment, no s’havia plantejat plasmar els seus sentiments mitjançant la literatura. Sobre els dies que succeïren a aquella data es segueix publicant encara.

On són els autors del "no"? - Montserrat Vilarmau

Publicacions relacionades amb el procés

Però una evidència que, al marge d’ideologies, de preferències literàries, i sigui quina sigui la postura personal respecte al procés, crida l’atenció i desvetlla preguntes: per què la gairebé totalitat de les edicions esmentades procedeixen d’autors que  es confessen obertament independentistes? A què és degut que les publicacions dels escriptors no partidaris d’aquest tipus de canvis en la manera d’entendre el territori, és gairebé inexistent al mercat? Com a lectora trobo a faltar poder contrastar punts de vista sobre aquest tema. I com a escriptora, em pregunto per què fins el moment els suposats partidaris del NO, han fet escasses aportacions  al món literari de la seva visió, tan vàlides com la dels del SÍ.

Em costa creure que entre tants periodistes, polítics, o tertulians de tots coneguts, que en diferents emissores de ràdio o cadenes televisives defensen aferrissadament, i sovint de manera irrespectuosa, la seva ideologia, no en sorgeixi la necessitat de plasmar la seva manera d’entendre la societat, en forma de llibres publicats. Un exemple: quan amb el referèndum de l’1-O a la vista, diferents veus d’autors procedents del col·lectiu independentista no es cansaven de parlar, en les seves obres, dels motius per anar a votar i de fer-ho amb un SÍ, des dels partidaris de no respondre a la convocatòria es va fer un silenci notable en el món editorial. Considero que el públic lector no partidari de la celebració del referèndum, o encara més, les persones indecises, necessitaven en aquells moments orientacions concretes i raonades des de les dues tendències.

Això em porta a pensar que defensar a crits i sense respectar el torn de paraula deu resultar fàcil per a persones que, d’altra banda, no han mostrat fins el moment capacitat ni necessitat d’exposar de forma raonada els fonaments del seu pensament i portar-les, signades, a una editorial, amb la finalitat que la seva manera d’entendre la societat estigui representada en el món literari. Podria ser per manca d’arguments?

La història parlarà de moltes veus que per mitjà de la literatura van explicar el procés des de la perspectiva d’autors partidaris del dret a decidir. En la literatura partidària de la unitat i no del referèndum d’autodeterminació, hi haurà un buit.

Per pensar-hi.

Els clubs de lectura

Formo part d’un club de lectura de novel·la com a lectora i, d’altra banda, assisteixo sovint com a autora a clubs de lectura que han llegit una obra meva, a l’hora de posar-la en comú. Aquestes dues vessants em permeten observar  dues dimensions diferents, en certa manera oposades, de la creació literària.

Pertànyer a un club de lectura com a lector comporta l’enriquiment que representa compartir amb persones de diferents edats i professions l’experiència d’haver llegit una mateixa obra. A l’hora de comentar-la és tan interessant escoltar impressions semblants a les pròpies com trobar-ne de  contraposades. Pot sorprendre també la controvèrsia que pot generar determinat personatge, la complicitat que genera entre lectors un protagonista “innocent” o un antagonista “dolent”. Posar en comú o sospesar la intenció de l’autor, aprofundir en determinades escenes i, fins i tot, trobar la possible explicació del perquè, de vegades, no s’aconsegueix gaudir de l’obra en qüestió, és sempre convenient. En altres paraules, convé saber si l’obra que s’ha treballat en el  grup no m’ha resultat prou interessant a mi, o bé si no ha satisfet les expectatives de la majoria de persones del grup.

Els clubs de lectura

Amb el club de lectura de Gironella

D’altra banda, assistir com a autora a la posta en comú d’un club de lectura que ha llegit una obra meva és, sobretot, altament gratificant. Els lectors solen valorar molt la feina que ha comportat escriure’l, per sí mateixa, un agraïment que funciona com a estímul i que no és comparable al que experimenta un escriptor quan, un cop posada l’obra al mercat li retornen els resultats d’unes vendes en metàl·lic. Els lectors solen fer moltes preguntes sobre si existeixen o han existit els personatges, o si les escenes estan inspirades en la realitat. És també d’interès general saber com s’ha documentat l’autor abans d’escriure sobre determinats col·lectius o situacions poc habituals en la nostra societat, i escoltar de primera mà les gestions i contactes que l’autor ha de fer de vegades per conèixer determinats àmbits -un tema al que dedicaré properament un article-. Aquestes preguntes, els lectors solen portar-les preparades i desperten expectació.

És interessant també quan algun lector confessa haver esperat, en determinat moment de la novel·la, que aquesta prengués un altre gir, que comportaria possiblement un desenllaç diferent; l’explicació que espera el lector obliga l’autor a fer-se plantejaments.

Sol haver-hi també molt d’interès per conèixer els horaris o rituals que posa en pràctica l’autor per la creació literària, i més encara, com i quan va començar a escriure. Qualsevol pregunta procedent d’un lector, que ha conegut l’obra un cop acabada, té una perspectiva molt diferent de la de l’autor, que l’ha gestada durant molt de temps posant-se dins la pell dels personatges i vivint durant unes hores cada dia en el context on la trama es desenvolupa.

El risc de no haver arribat al lector, sempre hi és present; certament, es podria considerar vulnerable la figura de l’autor en aquesta situació, però és també una forma de veure’s a si mateix des d’un altra perspectiva, una experiència que recomano a tots els escriptors que no l’han viscuda fins el moment.

Participar en la Setmana del Llibre en català

Setmana del llibre en català

Foto: Carme Esteve (AELC)

Dedicar una estona a gaudir de l’ambient que crea aquest esdeveniment literari és quelcom que recomano a tothom que es senti atrapat en el món de les lletres, ja sigui com a lector o com a escriptor, sense oblidar l’editorial. És cert que aquest sector hi té un paper important i que, sovint, les motivacions econòmiques tinguin més pes que les literàries, però sempre val la pena donar una mirada a les novetats editorials o bé constatar i alegrar-nos de la nova edició d’alguna obra que en el sem moment vàrem llegir i no ens va passar per alt la seva qualitat literària.

Però on més vida literària batega és als escenaris: tertúlies, presentacions, conferències, debats, recitals poètics, lectura de textos i altres activitats en sessió contínua. Un dels avantatges que es pot copsar quan s’hi participa activament és que el públic assistent, en  poder escollir entre moltes opcions s’apunta als espais que considera més del seu gust; per tant, sol mostrar-se  receptiu i valorar la feina de qui, des de l’escenari, mostra o parla de la seva obra o les seves aptituds.

Matinal de lectures a La Setmana

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha estat responsable de coordinar un recital que ha tingut lloc el matí del 10 de setembre a l’escenari 2. Els autors que hi han participat, han tingut uns minuts cadascú per llegir fragments d’obres pròpies. Enguany hi han participat:

Any rere any l’Associació d’Escriptors convida els seus socis a llegir els seus textos durant aquesta Setmana. Un any rere l’altre ho havia posposat per motius d’agenda fins enguany que vaig fer els canvis oportuns per apuntar-m’hi. L’experiència ha estat més que positiva: el públic, atent durant totes les lectures que van tenir lloc, donava la impressió de saber perquè estava allí i què esperava trobar-hi. És gratificant comprovar com els propis textos semblen cobrar relleu en aquell context.

En acabar, i mentre escoltava les lectures dels meus companys, he recordat quan a principis de l’any dos mil, aquestes jornades es feien a Les Drassanes. L’orientació i objectius de les mateixes era uns altres, hi havia una multitud d’ expositors on t’hi perdies, i l’activitat als escenaris era més reduïda i dedicada exclusivament a escriptors famosos. Però per a mi, que havia publicat recentment el meu primer llibre, va ser tot un esdeveniment veure’l allí exposat; no m’ho podia creure. Vaig sortir d’allí amb una bona dosi d’autoestima literària. Des d’aquells temps que van quedant llunyans, en la meva trajectòria en el món de les lletres hi ha hagut dies de sol esplendorós, d’altres d’emboirats i no n’han mancat de tempestuosos, però encara que de vegades s’hagi fet esperar, ha acabat apareixent l’arc de Sant Martí. I aquest, no necessàriament apareix rere la llum verda d’una editorial, sinó en qualsevol moment, quan una nova idea o inspiració esdevé necessitat d’escriure.

Montserrat Vilarmau a la Setmana del Llibre en Català

Foto: Carme Esteve (AELC)

¿L’autor té dret a remuneració per les seves obres lliurades en préstec a les biblioteques? Parlem-ne.

 Tot i ser un tema aparentment ignorat o silenciat fins el moment, moltes veus arreu d’Europa han reclamat durant molts anys que es posi a debat aquest dret. Fruit d’aquesta demanda va sorgir, l’any 1992 una norma europea que regula aquest tema i que, si bé a Catalunya s’han fet temptatives per ser aplicada, ha estat ignorada del tot i no s’han posat mitjans per dur-la a terme a nivell estatal. Aquesta norma diu que hauria de ser la mateixa xarxa de biblioteques qui abonés als autors una quantitat prèviament estipulada en concepte d’aquests drets. Aquest enllaç que m’ha proporcionat l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) proporciona una informació molt valuosa al respecte.

La lectura digital ha comportat que s’adquireixin menys llibres que fa uns anys, tot i que al lector que vol seguir gaudint de la lectura amb un llibre entre les mans, l’oferta digital no l’ha seduït del tot. La crisi hi ha acabat d’ajudar: hi ha lectors que adquirien llibres regularment, i ara ho fan només quan es tracta d’obres que volen tenir a la seva col·lecció, però en altres ocasions acudeixen al préstec bibliotecari. Aquest servei, des del meu punt de vista, sembla ser que ha guanyat en usuaris, i això em porta a replantejar diversos aspectes que tot seguit detallaré.

Abans, però, tornem al tema que ens ocupa: hauria de percebre una remuneració l’autor d’un llibre quan l’usuari d’una biblioteca en fa ús en forma de préstec? Hauria de ser el mateix usuari qui abonés una quantitat en metàl·lic, ni que fos d’uns cèntims d’euro, per accedir al préstec? D’entrada pot semblar fora de lloc, ja que en una biblioteca pública, pagar per aquest servei pot semblar qüestionable, però llavors, també ho hauria de ser el fet que quan es sol·licita un llibre que no es troba a la biblioteca de la qual ets usuari i aquesta l’ha de demanar a una altra, cal abonar una taxa que sol ser de més d’un euro. D’altra banda, considero que en el préstec bibliotecari s’hauria de ser més exigent envers l’usuari que “ha extraviat” el llibre en préstec o el retorna en mal estat: en aquest cas, crec que seria just exigir-li que en comprés un de nou o que en pagués el seu import. És depriment no trobar un llibre en un catàleg bibliotecari i que  l’argument sigui que “un usuari no el va tornar”. Hi ha també l’aspecte de formalitat a l’hora de retornar una obra en préstec: les penalitzacions per no complir el termini establert haurien de ser més estrictes, ja que no complir-lo perjudica directament els demès usuaris.

imatge biblioteca

Tot això i altres incidències em porten a suposar que, en haver de pagar una quantitat  simbòlica per accedir a un préstec comportaria, sens dubte, que es mirés amb uns altres ulls aquest document del qual es disposa per unes setmanes, tant des de la seva vessant literària com la material. I per a aquell usuari que no pogués satisfer aquesta quantitat, o que no estigués d’acord amb aquesta mesura, sempre quedaria l’opció de llegir-lo a la mateixa biblioteca dins dels horaris establerts. Considero que aquest dret hauria de fer-se extensiu també als compositors de la música que en forma de C.D., un material vulnerable en extrem, és a les biblioteques per a ser cedit en préstec.

Per què no abonar, el lector o l’usuari que vol escoltar música d’un C.D. en préstec, una petita quantitat en metàl·lic, pel mateix criteri pel qual paga per entrar en una sala on un artista exposa les seves obres?

Com de costum agrairé els comentaris que rebi sobre aquest article, però especialment dels usuaris o treballadors de biblioteques. I a tall més personal, en lloc d’enfadar-me perquè l’estat espanyol ha girat l’esquena a aquesta norma, com acostuma a fer amb moltes altres, treballaré perquè en una pròxima república catalana, l’obra literària o musical de qualsevol autor o autora  que han dedicat una part del seu temps a crear-la rebi el respecte que mereix.

A compte dels drets d’autor

Les convocatòries de certàmens literaris es succeeixen al llarg de tot l’any, però en aproximar-se la festivitat de Sant Jordi és quan més oferta i varietat s’hi pot trobar. Des dels més antics i coneguts, que solen ser els més ben dotats, fins els més modestos en popularitat i dotació, apareixen un any rere l’altre en aquestes dates. És freqüent trobar, en consultar-ne les bases, que la dotació en metàl·lic que percebrà  qui en resulti guanyador serà “a compte dels drets d’autor”. És sobre l’abast i possibles conseqüències d’aquest enunciat que avui expresso el meu parer basat en experiències d’alguns companys de creació literària..

En primer lloc, caldria des d’un principi separar els conceptes “dotació” i “drets d’autor”; el primer correspon al premi en efectiu que s’atorga a l’obra que ha resultat guanyadora en un concurs literari entre moltes d’altres. El segon està condicionat a les vendes d’aquesta obra un cop ha sortit al mercat. L’un no exclou l’altre, i no es poden barrejar, ja que cadascun té una funció diferent.

Imaginem que la dotació d’un premi literari és, segons les bases, de mil euros, sense cap condicionant; en aquest cas, si l’editorial que publicarà l’obra juga net, el guanyador sol percebre el premi en metàl·lic el mateix dia del lliurament de premis o bé en dates pròximes; a partir d’aquí, editorial i autor signaran un contracte on la primera es compromet a liquidar, durant el primer trimestre de cada any, la quantitat corresponent als drets d’autor de les vendes que s’hagin produït l’any anterior, moviments que detallarà en un extracte on indicarà la tirada o nombre d’exemplars de què consta l’edició, quants en resten en existència i altres informacions, si s’escau. El contracte és equivalent al que signa amb una editorial qualsevol autor, encara que no hagi guanyat cap premi, i permet que l’un i l’altre tinguin accés al recorregut de l’obra i els drets d’autor que aquesta genera.

Però no totes les editorials juguen net; n’hi ha que no ofereixen cap contracte a l’autor, quedant així lliures de l’obligació d’informar-lo. Si l’autor premiat és novell i no coneix el món editorial, sol deixar-se guiar per la bona fe i acceptar-ho, esdevenint així vulnerable al màxim, ja que desconeix en tot moment els drets d’autor que la seva obra genera, i no pot restar-los als mil euros que en el seu moment se li van, suposadament, avançar com a premi. En aquest context poden donar-se diverses situacions:

Que passat un temps, l’editorial comuniqui a l’autor que retira la seva obra del mercat, ja que s’estima esgotat el temps de vida en el mateix, i li liquidi, en concepte de drets d’autor, una quantitat que pot ser molt inferior al premi que constava en les bases, i que l’autor no pot verificar.

Pot succeir també, tot i que la quantitat generada pels drets d’autor sobrepassi els mil euros (en aquest cas estaríem parlant d’una obra amb molt bona acollida al mercat, ja que el marge que li queda a qualsevol autor en una editorial convencional és del deu per cent del preu de venda, i aquests bons resultats haurien de dur l’editorial a plantejar una segona edició), i que aquesta es quedi amb aquest excedent pel fet de considerar-se avalada per les bases del certamen. Aquests  guanys, com el seu nom indica, els hauria de percebre l’autor.

llibres

També pot donar-se el cas que l’editorial deixi de pagar els seus drets a l’autor argumentant que l’obra s’ha exhaurit; si l’autor no té constància de la tirada de la seva obra, no ho pot verificar.

Poden donar-se més irregularitats encara, i no he parlat de casos extrems, sinó de fets malauradament freqüents, segons expressen autors diversos.

Quan vàries vegades a l’any l’AELC comunica als seus associats els certàmens literaris vigents i els envia els enllaços corresponents, sol manifestar, amb la intenció de protegir el recorregut literari dels autors, que hi ha en vigència altres premis dels quals no se’n fa ressò pel fet que la dotació que percebrà el guanyador és d’una quantitat de diners “a compte dels drets d’autor”, amb la poca claredat i els perjudicis que això representa.

Caldria que els escriptors examinéssim bé les bases abans de presentar-nos a un concurs i assegurar-nos que el premi per al guanyador no és a compte dels drets d’autor. Si no s’esmenta aquest concepte, en cas de resultar guanyador, una editorial formal, no tardarà en proposar   el corresponent contracte.

Isabel Clara Simó i el meu camí literari

Celebro molt sincerament el reconeixement que s’ha concedit a la trajectòria literària d’Isabel Clara Simó: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. Crec que se’l mereix pel seu treball constant i compromès i per la diversitat de temes que sol tocar a través dels personatges de les seves novel·les. Amb estil agosarat i llenguatge molt clar va parlar de problemàtiques socials com la violència de gènere –qui no recorda T’imagines la vida sense ell?- o de pràctiques sexuals concretes, quan encara eren realitats silenciades o assumides socialment com a inevitables. Sempre s’ha declarat feminista, i en la seva obra va parlar obertament d’aquest tema quan, de forma molt incipient, aquest moviment apareixia a la societat, on s’obria pas desvetllant lentament consciències.  El seu estil, entenedor i planer ha arribat a gent molt diversa i l’ha fet molt popular i apreciada, malgrat en recollir el premi ha manifestat no haver-se sentit  prou reconeguda.

img20170119_11004039

Lliurament del Premi al Palau de la Generalitat

Però a més de la seva obra, el seu nom em portarà sempre un record molt especial: Quan vaig quedar finalista del Premi Pere Calders amb l’obra Yousra, ella formava part del Jurat i va ser també present en el lliurament del Premi al Palau de la Generalitat. En aquells moments per a mi tan plens de novetats i d’emoció, que comportaven veure d’immediat publicada per primera vegada una obra meva, Isabel Clara Simó, després de dedicar unes paraules d’elogi a la mateixa, i ja a l’hora dels canvis d’impressions, em va donar un consell que sempre més he tingut present: “Quan et vingui al cap una idea que pressents que t’ha de ser útil per algun projecte literari que portes entre mans, si et crida l’atenció i et sembla aprofitable, escriu-la de seguida, allà on et trobis i sense esperar. No ho deixis per a més tard, que la pots perdre; aquestes idees solen ser sempre interessants”

Des d’aquell mateix dia ho he dut a la pràctica. Per als que escrivim, qualsevol fet o persona observats a prop nostre pot generar, en la nostra imaginació, històries o personatges que un dia poden formar part de les pàgines d’un llibre. Seguint, doncs, els consells que Isabel Clara Simó em va donar en aquella ocasió, sempre porto amb mi paper per prendre notes, o utilitzo el  mòbil a tal efecte. Ho faig viatjant en tren, esperant als aeroports, a la platja, a les sales d’espera,… Solen ser anotacions de poques paraules que resumeixen una idea principal a desenvolupar en el seu moment:  el gir que pot donar un dels  personatges, un petit canvi en la trama, o la frase final d’un capítol, però que acostumen a ser útils.

img20170119_10553843

Desitjo a aquesta escriptora guardonada molts anys més de creativitat literària, així com que els seus lectors sapiguem trobar la forma adient de fer-li palès el nostre reconeixement.

Kòmplices

komplices

Dins del cicle TOCATS DE LLETRA, les històries que hem escrit el col·lectiu NARRADORS CENTRALS són portades a escena pel grup de teatre d’Els Carlins. L’acte va tenir lloc el dissabte 29 d’octubre de 2016. 

Reproducció textual del monòleg que vaig presentar a Kòmplices:

EL PIS ERA MEU

 Senyor jutge,

Espero que aquesta confessió li arribi abans de dictar sentencia contra els considerats,  fins el moment,  presumptes culpables. Poso en coneixement seu que l’home trobat en estat crític en el pis del carrer Nou, no va resultar ferit en cap baralla; va ser qui signa la present que, de forma premeditada i, segons com es miri, amb acarnissament, ho va planificar tot. Però crec necessari que conegui els motius que m’hi van empènyer, per així poder jutjar si vaig actuar, o no, en defensa pròpia.

El pis era meu, senyor jutge, i si la justícia, això que vostè imparteix, fos justa, encara seria casa meva. Tot eren facil·litats quan vaig signar la hipoteca, tot era planer. La Berta, ara la meva ex, també tenia alguns ingressos, i vivíem feliços amb el nostre fill. Però quan van tancar l’empresa on jo treballava, tot se’ns va girar en contra. El Banc es va desentendre de la seva paraula de negociar si un dia m’anaven mal dades; tan sols, i amb aires de perdonavides, va concedir una pròrroga d’unes setmanes. ¿Que no havia demostrat jo, fins el moment, la meva formalitat, pagant un mes rere l’altre la hipoteca? La manca d’ingressos va donar pas al malviure a casa meva: ella em va deixar, i per aconseguir la custòdia compartida del meu fill era imprescindible que jo tingués on viure. Calia defensar el que per a mi era important, i així ho vaig fer. El pis era meu, i el Banc esperava que el deixés buit per vendre’l a un preu ridícul, una quantitat que m’hauria pogut oferir a mi si uns maleïts papers que en el seu moment vaig signar no impedissin, segons ells, fer números nous. Per això, l´últim dia que, segons l’ordre judicial, podia disposar del meu pis, vaig decidir que no en marxaria amb les mans buides; si no m’acceptaven el joc net, jugaria brut.

Vaig decidir donar un escarment magistral a l’empleat del Banc que vindria a revisar l’estat del pis abans de captar una nova víctima. Seria un impacte tan exemplar, que cap treballador de cap mes Banc voldria fer mai més una feina semblant. Vaig estar temptat de posar quelcom inflamable a la caldera del gas, de manera que en posar-la en funcionament…  en fí, ja es pot vostè imaginar les meves intencions. Però hi havia els veíns que,  a més de no tenir-ne cap culpa, m’havien ajudat en moltes ocasions. Ho vaig deixar córrer. Vaig assajar  manipulant cables per tal que rebés una descàrrega elèctrica qui comprovés l’estat de les aixetes, però el diferencial es disparava abans que es produís el fet desitjat. Fins que vaig fixar la vista en el gerro, record de Marraqueix, feixuc i amb dues nanses de cantells vius, oblidat i empolsinat damunt del moble del rebedor. Sense dubtar vaig obrir un pam l’armari de la cuina que queda a prop de la finestra i, contenint la respiració, el vaig col·locar al damunt, just en l’angle que formaven la porta de l’armari i el bastiment. Vaig imaginar el del Banc,  amb gest estudiat i assaborint la comissió, disposant-se a mostrar als futurs inquilins la zona verda de baix, com va fer quan ens el va vendre a la Berta i a mi, no sense tancar abans, ja que impedia contemplar la verdor del  paisatge, la porta de l’armari on vaig deixar, amb profunda mala llet, unes tasses decorades, per tal de distreure la vista. Amb aquell gest, ell mateix se’l faria caure al damunt. Plaf! Tot en uns segons. El veia a terra, estamordit, la seva carpeta oberta, els papers escampats pel terra barrejades amb el gerro fet miques… Llavors, el pis encara era meu, podia fer el que em sortís dels ous amb el que hi havia a dins. Tot seguit, paladejant l’escena que no tardaria en produïr-se, i tremolant encara, vaig anar a tornar les claus al Banc.

Ara que he tingut el valor de confessar-li tot, espero que em cregui si li asseguro que  estava molt lluny d’imaginar que l’endemà mateix de deixar el pis, el Banc hi enviaria un pintor a donar-hi una repassada, i que en resultaria la víctima, però així va ser. Per tant, aquesta confessió allibera de culpa la parella estrangera pressumpta culpable, per més que el seu país de procedència sigui el mateix que el del gerro en qüestió; no m’és difícil imaginar-los entrant de nit al meu pis, del qual ni tan sols van haver  de forçar la porta, i descobrir el pintor al terra de la cuina enmig d’un bassal de sang i d’una gran trencadissa; segons els diaris, això és el que han confessat.  Pot ben creure’ls si asseguren que hi van estar tan sols uns segons abans de sortir, esperitats, per on havien entrat.

Ara ja ho sap tot, senyor jutge. Espero que tingui present aquesta confessió abans de dictar sentència. Em sap greu pel pintor, però celebro que el Banc estigui embolicat en aquests fets; el pis era meu. Sé que la justícia em buscarà i no els ho posaré dificil: havent perdut la custòdia del meu fill, la parella, la feina, i el pis, m’importa molt poc perdre l’únic que em queda: la llibertat.

Al peu de la present hi trobarà les meves dades.