Escriure entre reixes

Porta principal C.P. Lledoners

Porta principal C.P. Lledoners

Hi ha qui considera excessiva l’actual edició de llibres d’autors i autores privats de llibertat, concretament la procedent de polítics catalans que escriuen des de la presó, i que ja compta amb una secció pròpia en la majoria de llibreries. Sóc del parer que en els temps actuals, una part important de la història s’escriu des de les presons, una història que consultaran les properes generacions i que serà contrastada amb altres fonts. Poso per davant el meu absolut respecte per tots els presos comuns i polítics de qualsevol país, contemporanis o no, que han invertit una part del seu temps a deixar constància de les seves vivències, així com la meva admiració envers alguns presos comuns de tots coneguts, que han aprofitat la seva estada a la presó per cursar estudis universitaris.

Per a alguns, escriure pot representar gestionar, des de la perspectiva que dóna el temps, uns fets on, a una ordre d’empresonament potser previsible, però no per això menys traumàtica, va seguir un trasllat precipitat al centre penitenciari en unes condicions més que discutibles, una ordre ratificada posteriorment per una sentència més discutible encara, que la història jutjarà algun dia. L’edició permet compartir amb el lector uns fets que l’autor va viure en carn pròpia. Si ens posem en la seva pell, tinguem present que el fet d’escriure esdevé per sí mateix una teràpia per alliberar sentiments i emocions.

No hi falten les obres literàries dels presos a qui l’enyorança i la tendresa envers els seus fills petits han dictat contes il·lustrats que parlen de la pau i la llibertat que un dia trucaran a la porta de casa nostra. Històries senzilles que saben transmetre l’esperança d’un món més just, d’un demà on cada persona i cada cosa seran al lloc que els pertoca, i que arriben fàcilment als cors de qualsevol edat.

Hi ha qui ha optat per cedir a l’editorial el seu diari de presó. Escriure un diari és una pràctica bastant habitual en el món penitenciari; alguns interns de tots els temps han fet l’esforç d’aprendre a llegir i escriure a la presó, per poder recollir en un quadern el seu dia a dia, del qual volen conservar-ne els records amb tots els detalls.

En qualsevol cas, i sigui quina sigui la motivació que els porti a escriure, intento situar-me al seu lloc. Els “lletraferits” tenim un ritual propi que ens acompanya en les nostres hores de creació literària i que ens predisposa a la mateixa, uns petits però importants ingredients que hem anat associant al fet d’escriure i que acaben configurant un entorn que se’ns fa necessari. En el meu cas, el silenci m’és indispensable, així com unes mínimes condicions ambientals. Contemplar de tant en tant a través de la finestra les zones verdes del meu barri o les plantes de la terrassa a la primavera, pot ajudar-me en la concentració. No em sé imaginar escrivint sense la dosi de serotonina que proporciona un te verd acompanyat d’un tros generós de xocolata negra. A mà, i sense gaire ordre, diccionaris de sinònims, de verbs conjugats, i altres llibres de consulta. Els rituals dels apassionats per la literatura són variats i sorprenents. Algunes companyes i companys de lletres asseguren que les muses només els visiten en hores nocturnes. Alguns manifesten no poder prescindir de Vivaldi o de Schubert com a música de fons.

Interior d'una cel·la

Interior d’una cel·la

Intento ara posar-me al lloc de qui escriu des d’una cel·la de la presó, i això valdria per a qualsevol tipus d’intern i de centre penitenciari. Tinc present que els presos polítics contemporanis nostres es troben actualment en presons relativament noves, on el mobiliari i la distribució de l’espai són millors que en mols d’altres de l’Estat, sense estalviar-ne la sobrietat que fa al cas. En el millor dels casos, que podria ser el disposar d’una cel·la individual, l’intern disposa d’una taula de dimensions reduïdes on col·locar un suposat ordinador sense connexió a internet i alguns llibres de consulta. El fet de no compartir cel·la juga a favor seu a l’hora d’organitzar el seu espai i temps. Però en una presó, el soroll d’obrir i tancar portes és constant, una fressa que ressona per tot l’edifici i que forma part del seu dia a dia. Ja sigui per les dimensions de les portes o pel material de què estan fetes, l’estrèpit és considerable, molt ben representat en algunes pel·lícules on sembla recordar constantment als interns la seva privació de llibertat. Als reclusos que dediquen estones a escriure, els cal acceptar questes freqüents detonacions com a part de l’entorn, així com l’inevitable ressò de les veus humanes o els comunicats per megafonia dels espais comuns a un volum que ha de resultar audible des de tots els racons de cada mòdul. La biblioteca, que podria ser un espai alternatiu per a alguns/es, tampoc està lliure d’aquestes interferències.

Espai comú d’una presó

Una reflexió sobre el factor temps: tot i la convicció generalitzada que als interns els sobren hores lliures, cal tenir present que, a més dels horaris establerts que determinen llocs i espais a utilitzar pels reclusos en general, als centres penitenciaris hi ha l’opció de prestar serveis extres de col·laboració, de neteja o altres, uns serveis que molts decideixen prestar pel fet de ser moneda de canvi per obtenir privilegis tan cobejats com un modest increment d’hores de visita per part de familiars.

D’altra banda, és de tothom conegut que els mòduls dels centes penitenciaris estan situats en espais apartats de les zones habitades, i construïts amb materials que, a la pràctica resulten poc aïllants de les temperatures exteriors, tant les d’hivern com les d’estiu. En el supòsit que la calefacció funcioni, la qual cosa no sempre és així, segons manifesten els mateixos interns, en algunes presons resulta difícil mantenir una temperatura ambiental acceptable. I per si fos poc, per complir amb tots els requisits de privació de llibertat, alguns elements de la natura com la vegetació, sovint propera als centres penitenciaris, no poden ser contemplats des de les cel·les.

Per tant, i sense perdre de vista que escriure proporciona una gratificació immediata a qui li agrada, fer-ho a la presó passa per uns condicionants que exigeixen esforç, constància, i organització personal, unes qualitats que no puc més que admirar.

Només un “avantatge” gaudeixen, al meu entendre, els que escriuen entre reixes, respecte als que gaudim de llibertat: mentre per a un escriptor o escriptora no mediàtics és freqüent que el camí a recórrer fins trobar una editorial que s’interessi per la nostra obra, sense posar per davant els beneficis comercials que li comporta un autor que ho sigui, als escriptors privats de llibertat els visita l’editor pocs dies després de rebre’n l’original, i les editorials solen tenir pressa per començar a treballar en les galerades i les correccions, un tràmit que representa l’últim tram del camí que porta a l’edició.

I ja que en aquestes ratlles hem parlat de portes, permeteu-me compartir una data curiosa escoltada recentment en un programa de ràdio: la persona que s’encarrega que les tres portes que cal passar per entrar i sortir del C.P. Lledoners siguin obertes i tancades correctament, és una funcionària que té per nom Llibertat.

Conviure amb la calor

Quan era petita, parlo dels anys cinquanta, només les famílies acomodades disposaven de ventilador. Ni a casa meva, ni a la de les meves companyes d’escola ni de barri hi havia aquests aparells, els únics que llavors  existien per alleujar la calor. Això comportava que en arribar l’estiu, la gent aprengués a optimitzar els recursos naturals que disposava. Com sobrevivíem sense aire condicionat? En primer lloc, acceptant que la calor forma part dels mesos estiuencs, i a partir d’aquí, posant en joc la saviesa popular i el sentit comú; no teníem res més. Es procurava mantenir l’ambient fresc als pisos deixant portes i finestres oberts només a les nits i en hores de temperatures relativament baixes (recordem per què les cases de pagès solen ser tan fresques). Em vénen a la memòria les primeres hores de la tarda, quan la calor era més intensa. A casa meva hi havia totes les persianes abaixades, i només eren oberts els balcons i finestres on no hi tocava el sol, per tal que passés una mica d’aire. Tan sols hi havia la claror suficient per dur a terme activitats que demanéssin poc moviment. Aquelles estones, jo les aprofitava per fer deures de vacances o per llegir. L’ambient de portes enfora era, en aquella estona,  de silenci i recolliment; a totes les llars es seguien costums semblants.

Cpnviure amb la calor - Montserrat Vilarmau

Però aquelles hores de quietud eren el preludi d’un espai de temps molt esperat i gratificant:  quan el sol es retirava de la vorera del meu carrer, molt ampla en aquell temps, un esdeveniment que a l’estiu tenia lloc més o menys cap a les set de la tarda, els petits baixàvem al carrer on, fins l’hora de sopar, gaudíem d’unes estones de joc que recordo com unes de les més felices de la meva infantesa. Havent sopat, com era era costum, els veíns treien la cadira al carrer i feien petar la xerrada aprofitant les primeres hores de la nit, quan feia fresca. A les poblacions d’estiueig, aquestes tertúlies tenien lloc a la plaça del poble tot prenent un refresc i mentre la mainada jugava.

Als estius no faltava mai gasosa fresca a la nevera, ni vi o cervesa per als grans. Recordo el “sidral”, de taronja o de llimona, que els nens i nenes preparàvem amb aigua fresca. Els diumenges, no faltava un gelat per postres. Els dijous d’estiu, havent sopat, a Manresa hi havia costum d’anar al passeig, que hi havia concert, i a la tornada, cap a mitjanit, ens esperava el sereno per obrir-nos la porta del carrer. La fresca del carrer ens feia desitjar el llit, on no tardàvem en agafar el son.

L’estiu feia la seva via, i per descomptat, no ens estalviava els dies ni les hores de més calor. No recordo haver escoltat expressions com “deshidratació” ni “cop de calor”. Potser eren expressions fora del llenguatge popular del moment, però la gent desplegava tota la seva experiència i recursos per protegir-se’n. Això és el que ens transmetien els adults, i no la queixa o la impotència davant la pujada dels termòmetres.

Actualment, quan l’arribada de la calor suposa, un estiu rere l’altre, tenir sempre a mà una peça d’abric per protegir-se de l’aire condicionat que, sense pietat ni mesura, et pot sorprendre en oficines, mitjans de transport, i fins i tot en centres sanitaris, enyoro aquells temps en què la calor no era, ni molt menys, un enemic invasor a combatre a qualsevol preu. Les temperatures de molts llocs públics, molt per sota dels 26º que assenyala la normativa sobre aire condicionat, una normativa sovint no contemplada pels seus instal·ladors i/o usuaris, a més de molestes i gens beneficioses per a la salut, ens tornen menys resistents a la calor. Quí no experimenta una calor insuportable només posar els peus al carrer en sortir d’una botiga a 20º o menys en ple estiu? Cal posar lo a la màxima potència el primer dia, sovint encara de primavera, que la temperatura ambient puja inesperadament les hores de migdia?

caolr 3

I un altre fet a tenir present, molt influent en la forma de percebre la calor, al meu entendre: als mitjans informatius, escassos als anys cinquanta, i en castellà, no recordo haver escoltat ni una sola vegada el hombre del tiempo anunciant una “nit de mal dormir”. Quí no se’n va a dormir convençut de no poder agafar el son a causa de la calor, després d’escoltar la persona que ho sap tot sobre el temps anunciant una nit amb una calor difícil de suportar?

Tornaria, sens dubte, a aquells temps en què sabíem gestionar millor la calor, a aquells estius en què la baixada de temperatura del capvespre era aprofitada per cultivar la sociabilitat, en llenguatge d’aquells temps, “fer barri”. Uns temps en què no calia patir per si a l’autobús o a la botiga  trobaries una temperatura que et podia costar unes angines, que això sí que hauria representat unes quantes nits de mal dormir.

Dues llengües, onze autors, mil varietats

El col·lectiu literari Verum Fictio publicarà aquest desembre la seva primera obra conjunta: Xocolata espessa. Onze autores i autors d’aquest grup apassionat per la creació literària, hem creat històries amb protagonistes i situacions ben diversos, que tenen com a element comú quelcom tan popular, atraient i poderós com la xocolata en totes les seves vessants: llaminadura per a totes les edats, aliment dels déus, matèria selecta per a un regal delicat, i infinites propietats més. Una menja exquisida a la qual s’atribueixen poders addictius, estimulants i afrodisíacs, entre d’altres.

    Xocolata espessa - Verum Fictio

     Personalment, i formant part del meu currículum literari, per primera vegada sóc coautora d’una obra escrita per onze persones, la llengua literària dels quals és el català per a alguns i el castellà per a d’altres. Tots ells companys i companyes d’una aventura literària teixida de dies assolellats i de fites compartides, que alternen amb inevitables moments de boira baixa. Amb la primera idea de fer una publicació conjunta vam decidir respectar la llengua d’ús literari de cadascú, considerant que cap motiu  justifica una renúncia a quelcom tan personal i delicat com és la llengua materna. Ja a les portes del bateig de la nostra obra recordem com aquesta particularitat, el fet de ser una obra bilingüe, va frenar més d’una editorial que, entenent que aquesta inusual combinació podria suposar un obstacle a la seva divulgació i a possibles vendes, es va fer enrere. Però Gregal, un equip de professionals de l’edició amb mirada realista envers la nostra societat, i visió de futur editorial va creure en nosaltres, i ha fet possible l’edició de Xocolata espessa. La nostra agenda ja compta amb unes quantes presentacions programades i algunes més en preparació.

Intuïm que si la nostra obra literària té la divulgació i l’èxit que esperem i que mereix, algun altre editor es decidirà a provar l’experiència, ja que, a més d’aportar una innovació al mercat, cal tenir present que una de les riqueses de la societat catalana és la seva diversitat cultural, i per tant, lingüística, fruits de les diferents procedències que composen la seva població. D’altra banda, no perdem de vista que el castellà és part integrant del bagatge històric de Catalunya i aquest és un dels motius pel qual, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, s’imparteixen classes en les dues llengües.

Xocolata - Verum Fictio

Voldria acabar amb una experiència personal que estic segura que més d’un desitjaria provar: el goig de contemplar, ja amb l’obra acabada, textos escrits en català, la nostra llengua en un altre temps prohibida, compartint publicació amb la que fou tristament imposada, no deixa ni molt menys indiferent. És una experiència tan agradable de tastar com la mateixa xocolata, que fa palès que l’amor a la literatura no té fronteres ni coneix idiomes.  Xocolata espessa és el resultat d’una dolça combinació, fruit d’un acurat treball en equip; una novetat literària composta de quantitats iguals d’il·lusió, de projecte fet realitat i de creativitat literària, damunt la qual hem escampat abundant cacau en pols.

No en va, estic segura que en tastar-la qualsevol persona, sigui quina sigui la seva  procedència, emetrà aquell so universal que tantes cultures de diferents indrets s’han fet seu: Mmmmm!

Reflexions sobre el mes d’agost (i 3)

(Llegeix la part 1 i la part 2)

Aquests canvis i els que se’n podrien derivar comportarien modificacions substancials en la corba d’ocupació de temporada turística: seria més plana, però s’allargaria més en el temps. Els llocs de treball temporal en aquest sector, que s’ofereixen per als mesos de juliol i agost, caldria fer-los extensius a més temps, durant el qual, el personal contractat, necessàriament més nombrós, treballaria més relaxat. D’altra banda intueixo que moltes persones que actualment, i condicionades per la rutina de fer les vacances a l’agost,  coincideixen en buscar ocupació a la platja o a la muntanya durant els mateixos dies de l’any, quan la massificació és més intensa, preferirien les temperatures suaus abans que les altes, i els dies llargs en lloc dels calorosos, i per tant, farien un canvi molt gratificant en les seves rutines: tenint present que amb  l’arribada de la primavera, els dies s’allarguen i les temperatures es suavitzen, serien molts els que decidirien fer vacances entre abril i juliol.

Vacances enterraments

Em podeu dir que la meteorologia és imprevisible i que el que plantejo és totalment utòpic. Potser sí, però fixem-nos en quelcom tan evident com el temps que està fent la majoria de dies d’aquest mes d’agost, el mes “de fer vacances” per tradició. Fins el moment, hem passat de l’onada de calor al temps totalment inestable, i no és cap secret que tothom qui es troba “gaudint” les seves vacances en aquest mes, només pel fet de ser temporada alta ha pagat els preus més alts de l’any, ja sigui en càmpings, desplaçaments, apartaments de lloguer, hotels i altres. Aquests preus abusius caurien en picat si la demanda afluixés notablement en el mes d’agost.

Diuen que els petits moviments provoquen els grans canvis. D’altra banda estic convençuda que el conformisme no porta enlloc, i que des del solc de la rutina, es perd la perspectiva. Aquests plantejaments que he proposat poden semblar impossibles d’aplicar, però tot seria començar. Mentrestant, imaginem-nos un resultat a escala més petita que ens afectaria de ple: un agost en el qual, per primera vegada, deixessin de coincidir les vacances de la perruqueria on anem tot l’any, les del carter del barri, les del bar on fem el tallat cada matí i les del metge de capçalera.

Reflexions sobre el mes d’agost (2)

(Llegeix la primera part aquí)

Eliminar el mes d’agost hauria de comportar, al meu entendre, prescindir de tot el que aquest mes conté de negatiu si el vivim segons la rutina actual,  i repartir entre els altres mesos la part positiva, per tal de treure’n tot el profit. Però per més que jo el voldria fora del calendari, aquest mes dedicat a l’Emperador romà Octavi August, no té cap intenció de marxar (amb la sang blava hem topat). Per tant, com que tenim les de perdre, deixem que es quedi on és, però obliguem-lo a abandonar privilegis i a comportar-se com ho fan la majoria dels altres mesos. Dic la majoria pensant en el desembre, tan lligat a la societat de consum, i sobre el qual hi hauria molt a parlar. Tornant a l’agost, res serà possible si com a societat no ens organitzem fent els canvis necessaris per tal de mantenir-lo a ratlla. Comencem.

Vacances escolars: proposo repartir les actuals quatre setmanes d’agost i alguna més de juny i setembre entre els dos primers trimestres del curs, seguint o precedint les de Setmana Santa, algun pont d’octubre o novembre i festes locals; caldria ajustar-lo a cada any sense moure’s gaire d’aquest patró. El curs començaria a mitjan agost. Aquí caldria parlar de la necessitat d’anar pensant en una jornada intensiva escolar al llarg de tot el curs, com tenen alguns països d’Europa, però això seria un tema tan ampli que s’hauria de tractar en un altre moment. Abans de posar el crit al cel, recordeu que parlo des de la perspectiva de docent (el col·lectiu amb fama de fer vacances tot l’any), i que en una altra etapa vaig ser mare de tres fills en edat escolar.

vacances 8

Vacances laborals: amb antelació i planificació, els treballadors haurien de poder escollir el moment de l’any per fer el seu mes de vacances, amb la possibilitat de fraccionar-lo. Probablement, el que descobriríem és que l’agost no seria el més sol·licitat. Moltes famílies amb fills petits farien al menys una part de les seves vacances coincidint amb les escolars que, com he dit abans, serien repartides al llarg de tot el curs. Us imagineu que els boletaires poguessin fer les vacances a la tardor, els esquiadors a l’hivern, i els urbanites, en qualsevol moment de l’any i amb els serveis de la ciutat al cent per cent? No seria un primer pas cap a la qualitat de vida que tots mereixem?

Si els treballadors fessin vacances repartides per tot l’any, moltes empreses mitjanes no es veurien obligades a tancar a l’estiu, o podrien no tancar, com fan la majoria de les grans. Els petits comerços, en no existir el moment en què les ciutats queden buides, probablement escollirien el moment de fer  vacances guiats per criteris més gratificants que els actuals, com podria ser planificar-les per gremis, de manera que en sortissin tots beneficiats.

I en deixar d’existir l’agost, que és el mes del “tot s’hi val” quedaria sense justificació o posaria molt en evidència els responsables dels esplais per a la tercera edat que tanquessin per vacances amb motiu del parèntesi estiuenc, així com els que decidissin restringir els horaris de biblioteques o d’altres serveis durant aquest període; per tal que el personal d’aquests i d’altres Centres pogués fer vacances en qualsevol moment de l’any caldria reforçar plantilles, creant així llocs de treball.

vacances 3

També veig poc probable que les programacions de ràdio o televisió seguissin oferint una graella tan pobre i saturada de repeticions com l’actual, durant dos mesos o més, amb motiu del període d’estiu. Per què ho haurien de fer, si el conductor/ora del programa decideix fer vacances el febrer o el novembre, per posar un exemple? Amb quin motiu, si només una part de l’audiència estaria de vacances?

Com ho veieu? En un proper article (part 3) us ho acabo d’explicar.

 

Reflexions sobre el mes d’agost (1)

I si el féssim fora del calendari?

Aquesta idea, potser desconcertant, la vaig començar a gestar els últims “agosts” que encara estava en actiu. A primers de mes i després d’unes setmanes de vacances, ja tenia ganes de començar el nou curs, i d’altra banda pensava en com es farien de necessaris, repartits en el calendari escolar, uns dies de respir per carregar piles tant mestres com alumnes, potser tants dies com, un agost rere l’altre, allargaven l’estiu en quantitat, però sense afegir-hi qualitat de vida.

L’analitzar en què s’ha convertit el mes d’agost a la pràctica, m’ha portat a imaginar els efectes, la majoria positius al meu entendre, que comportaria que aquest mes desaparegués del calendari. Sí, ho heu entès bé, però abans d’entrar en el tema faré un repàs de la realitat d’aquest mes, considerat “l’oficial” per fer vacances.

Una imatge massa usual durant aquest mes

Una imatge massa usual durant aquest mes

En primer lloc vull fer notar que el trencament d’horaris habituals que el caracteritza a tots nivells, és de tots conegut que s’ha fet extensiu al juliol, i en alguns àmbits, també a finals de juny i primers dies de setembre: “horaris d’estiu” en biblioteques, serveis, mitjans de comunicació, curs polític i molts d’altres. I això dura dos mesos o més, fins que arriba el moment de “tornar a la normalitat”, és a dir, setembre. Les actuals vacances escolars posen cullerada  a aquesta situació. És un parèntesi llarg, injust sobretot per a qui desitja unes vacances tranquil·les a la ciutat per gaudir-les com a usuari de biblioteca o altres serveis, o com a espectador d’aquells espais televisius que durant la resta de l’any s’emeten en uns horaris incompatibles amb els propis. .

L’agost s’ha convertit en el mes del “tot s’hi val”: esplais per a la tercera edat tancats per vacances, així com Centres de serveis integrals a la gent gran. Al marge d’uns necessaris dies de descans, dóna la impressió que la majoria de botigues tanca per vacances a l’agost perquè es dóna per fet que la clientela  deixarà buida la ciutat. I alhora, potser hi ha qui escull marxar de la ciutat a l’agost perquè preveu que per fer la compra diària s’haurà de desplaçar en cotxe a la recerca de botigues obertes. Per rutina o per manca de coordinació, solen tancar alhora les tres pastisseries o carnisseries d’un mateix barri.

vacances 7

Compte amb posar-se malalt!

Però anem a quelcom més pràctic en el que fa a “anar de vacances”, com és el temps meteorològic típic d’aquest mes: a la pràctica i sense entrar en les sorpreses pròpies del canvi climàtic, l’agost té els dies notablement més curts, és el mes del temps imprevisible, de les tempestes. A la muntanya, una tempesta forta d’agost pot refredar molt l’ambient, i sol passar que molts dels que han treballat i estalviat per gaudir d’unes setmanes de tranquil·litat en un càmping, per exemple, vegin transcórrer aquests dies tan esperats dins la caravana esperant que el temps millori. Mentrestant, els infants que a finals de juny els pares van enviar, juntament amb els avis, a la segona residència, ja que a ells els faltava encara un més i escaig per fer vacances, estan tips de platja i desitgen retrobar els seus espais a la ciutat, i els avis, esperant quedar lliures del servei de cangurs que comportarà l’arribada dels pares. En un altre ordre de coses,  i pensant en el sector turístic, en arribar la segona quinzena d’agost acaba la temporada alta per donar pas a la mitjana, amb tot el que representa en quan a l’oferta d’activitats de lleure, per posar un exemple. I no parlem ja de les operacions sortida i tornada ni dels col·lapses als aeroports típics d’agost. De veritat que mereix això qui ha treballat els onze mesos restants?

Estic convençuda que sense el mes d’agost ens organitzaríem millor. En un proper dia us ho explico. Mentrestant, digueu-hi la vostra.

On són els autors partidaris del “no”?

El procés de Catalunya, amb els seus alts i baixos, i els seus dies emboirats alternant amb d’altres de sol resplendent s’ha traduït, en el món literari, en multitud de publicacions al respecte: assajos sobre el moment present i el possible futur, amb els corresponents  pronòstics més o menys optimistes, valoracions tècniques emergides del món polític, obres formades per reculls de columnes periodístiques de col·laboradors fixos, reculls de poemes inspirats en fets ocorreguts en dates concretes, experiències personals novel·lades o en forma de narració cronològica adreçada a l’àmbit familiar, com és el meu cas, escrites amb la intenció que la meva descendència disposi d’un relat d’experiències viscudes per mi en aquesta etapa històrica que tinc el goig de viure. L’oferta literària procedent d’autors partidaris de la independència de Catalunya és àmplia i variada.

El passat Sant Jordi, aquest fenomen literari emergent va mostrar el seu moment àlgid. Algunes publicacions, en la seva sisena edició, s’exhauriren en aquella festivitat, i van continuar després amb noves edicions. Moltes d’elles les podem trobar editades tant en català com en castellà i, fins i tot, alguns autors s’han estrenat com a tals en aquest transcendent moment polític: els fets de l’1 d’Octubre, narrats en calent i en primera persona la nit després que tingueren lloc esdevingueren font d’inspiració a més d’un o una que, fins el moment, no s’havia plantejat plasmar els seus sentiments mitjançant la literatura. Sobre els dies que succeïren a aquella data es segueix publicant encara.

On són els autors del "no"? - Montserrat Vilarmau

Publicacions relacionades amb el procés

Però una evidència que, al marge d’ideologies, de preferències literàries, i sigui quina sigui la postura personal respecte al procés, crida l’atenció i desvetlla preguntes: per què la gairebé totalitat de les edicions esmentades procedeixen d’autors que  es confessen obertament independentistes? A què és degut que les publicacions dels escriptors no partidaris d’aquest tipus de canvis en la manera d’entendre el territori, és gairebé inexistent al mercat? Com a lectora trobo a faltar poder contrastar punts de vista sobre aquest tema. I com a escriptora, em pregunto per què fins el moment els suposats partidaris del NO, han fet escasses aportacions  al món literari de la seva visió, tan vàlides com la dels del SÍ.

Em costa creure que entre tants periodistes, polítics, o tertulians de tots coneguts, que en diferents emissores de ràdio o cadenes televisives defensen aferrissadament, i sovint de manera irrespectuosa, la seva ideologia, no en sorgeixi la necessitat de plasmar la seva manera d’entendre la societat, en forma de llibres publicats. Un exemple: quan amb el referèndum de l’1-O a la vista, diferents veus d’autors procedents del col·lectiu independentista no es cansaven de parlar, en les seves obres, dels motius per anar a votar i de fer-ho amb un SÍ, des dels partidaris de no respondre a la convocatòria es va fer un silenci notable en el món editorial. Considero que el públic lector no partidari de la celebració del referèndum, o encara més, les persones indecises, necessitaven en aquells moments orientacions concretes i raonades des de les dues tendències.

Això em porta a pensar que defensar a crits i sense respectar el torn de paraula deu resultar fàcil per a persones que, d’altra banda, no han mostrat fins el moment capacitat ni necessitat d’exposar de forma raonada els fonaments del seu pensament i portar-les, signades, a una editorial, amb la finalitat que la seva manera d’entendre la societat estigui representada en el món literari. Podria ser per manca d’arguments?

La història parlarà de moltes veus que per mitjà de la literatura van explicar el procés des de la perspectiva d’autors partidaris del dret a decidir. En la literatura partidària de la unitat i no del referèndum d’autodeterminació, hi haurà un buit.

Per pensar-hi.

Els clubs de lectura

Formo part d’un club de lectura de novel·la com a lectora i, d’altra banda, assisteixo sovint com a autora a clubs de lectura que han llegit una obra meva, a l’hora de posar-la en comú. Aquestes dues vessants em permeten observar  dues dimensions diferents, en certa manera oposades, de la creació literària.

Pertànyer a un club de lectura com a lector comporta l’enriquiment que representa compartir amb persones de diferents edats i professions l’experiència d’haver llegit una mateixa obra. A l’hora de comentar-la és tan interessant escoltar impressions semblants a les pròpies com trobar-ne de  contraposades. Pot sorprendre també la controvèrsia que pot generar determinat personatge, la complicitat que genera entre lectors un protagonista “innocent” o un antagonista “dolent”. Posar en comú o sospesar la intenció de l’autor, aprofundir en determinades escenes i, fins i tot, trobar la possible explicació del perquè, de vegades, no s’aconsegueix gaudir de l’obra en qüestió, és sempre convenient. En altres paraules, convé saber si l’obra que s’ha treballat en el  grup no m’ha resultat prou interessant a mi, o bé si no ha satisfet les expectatives de la majoria de persones del grup.

Els clubs de lectura

Amb el club de lectura de Gironella

D’altra banda, assistir com a autora a la posta en comú d’un club de lectura que ha llegit una obra meva és, sobretot, altament gratificant. Els lectors solen valorar molt la feina que ha comportat escriure’l, per sí mateixa, un agraïment que funciona com a estímul i que no és comparable al que experimenta un escriptor quan, un cop posada l’obra al mercat li retornen els resultats d’unes vendes en metàl·lic. Els lectors solen fer moltes preguntes sobre si existeixen o han existit els personatges, o si les escenes estan inspirades en la realitat. És també d’interès general saber com s’ha documentat l’autor abans d’escriure sobre determinats col·lectius o situacions poc habituals en la nostra societat, i escoltar de primera mà les gestions i contactes que l’autor ha de fer de vegades per conèixer determinats àmbits -un tema al que dedicaré properament un article-. Aquestes preguntes, els lectors solen portar-les preparades i desperten expectació.

És interessant també quan algun lector confessa haver esperat, en determinat moment de la novel·la, que aquesta prengués un altre gir, que comportaria possiblement un desenllaç diferent; l’explicació que espera el lector obliga l’autor a fer-se plantejaments.

Sol haver-hi també molt d’interès per conèixer els horaris o rituals que posa en pràctica l’autor per la creació literària, i més encara, com i quan va començar a escriure. Qualsevol pregunta procedent d’un lector, que ha conegut l’obra un cop acabada, té una perspectiva molt diferent de la de l’autor, que l’ha gestada durant molt de temps posant-se dins la pell dels personatges i vivint durant unes hores cada dia en el context on la trama es desenvolupa.

El risc de no haver arribat al lector, sempre hi és present; certament, es podria considerar vulnerable la figura de l’autor en aquesta situació, però és també una forma de veure’s a si mateix des d’un altra perspectiva, una experiència que recomano a tots els escriptors que no l’han viscuda fins el moment.

Participar en la Setmana del Llibre en català

Setmana del llibre en català

Foto: Carme Esteve (AELC)

Dedicar una estona a gaudir de l’ambient que crea aquest esdeveniment literari és quelcom que recomano a tothom que es senti atrapat en el món de les lletres, ja sigui com a lector o com a escriptor, sense oblidar l’editorial. És cert que aquest sector hi té un paper important i que, sovint, les motivacions econòmiques tinguin més pes que les literàries, però sempre val la pena donar una mirada a les novetats editorials o bé constatar i alegrar-nos de la nova edició d’alguna obra que en el sem moment vàrem llegir i no ens va passar per alt la seva qualitat literària.

Però on més vida literària batega és als escenaris: tertúlies, presentacions, conferències, debats, recitals poètics, lectura de textos i altres activitats en sessió contínua. Un dels avantatges que es pot copsar quan s’hi participa activament és que el públic assistent, en  poder escollir entre moltes opcions s’apunta als espais que considera més del seu gust; per tant, sol mostrar-se  receptiu i valorar la feina de qui, des de l’escenari, mostra o parla de la seva obra o les seves aptituds.

Matinal de lectures a La Setmana

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha estat responsable de coordinar un recital que ha tingut lloc el matí del 10 de setembre a l’escenari 2. Els autors que hi han participat, han tingut uns minuts cadascú per llegir fragments d’obres pròpies. Enguany hi han participat:

Any rere any l’Associació d’Escriptors convida els seus socis a llegir els seus textos durant aquesta Setmana. Un any rere l’altre ho havia posposat per motius d’agenda fins enguany que vaig fer els canvis oportuns per apuntar-m’hi. L’experiència ha estat més que positiva: el públic, atent durant totes les lectures que van tenir lloc, donava la impressió de saber perquè estava allí i què esperava trobar-hi. És gratificant comprovar com els propis textos semblen cobrar relleu en aquell context.

En acabar, i mentre escoltava les lectures dels meus companys, he recordat quan a principis de l’any dos mil, aquestes jornades es feien a Les Drassanes. L’orientació i objectius de les mateixes era uns altres, hi havia una multitud d’ expositors on t’hi perdies, i l’activitat als escenaris era més reduïda i dedicada exclusivament a escriptors famosos. Però per a mi, que havia publicat recentment el meu primer llibre, va ser tot un esdeveniment veure’l allí exposat; no m’ho podia creure. Vaig sortir d’allí amb una bona dosi d’autoestima literària. Des d’aquells temps que van quedant llunyans, en la meva trajectòria en el món de les lletres hi ha hagut dies de sol esplendorós, d’altres d’emboirats i no n’han mancat de tempestuosos, però encara que de vegades s’hagi fet esperar, ha acabat apareixent l’arc de Sant Martí. I aquest, no necessàriament apareix rere la llum verda d’una editorial, sinó en qualsevol moment, quan una nova idea o inspiració esdevé necessitat d’escriure.

Montserrat Vilarmau a la Setmana del Llibre en Català

Foto: Carme Esteve (AELC)

¿L’autor té dret a remuneració per les seves obres lliurades en préstec a les biblioteques? Parlem-ne.

 Tot i ser un tema aparentment ignorat o silenciat fins el moment, moltes veus arreu d’Europa han reclamat durant molts anys que es posi a debat aquest dret. Fruit d’aquesta demanda va sorgir, l’any 1992 una norma europea que regula aquest tema i que, si bé a Catalunya s’han fet temptatives per ser aplicada, ha estat ignorada del tot i no s’han posat mitjans per dur-la a terme a nivell estatal. Aquesta norma diu que hauria de ser la mateixa xarxa de biblioteques qui abonés als autors una quantitat prèviament estipulada en concepte d’aquests drets. Aquest enllaç que m’ha proporcionat l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) proporciona una informació molt valuosa al respecte.

La lectura digital ha comportat que s’adquireixin menys llibres que fa uns anys, tot i que al lector que vol seguir gaudint de la lectura amb un llibre entre les mans, l’oferta digital no l’ha seduït del tot. La crisi hi ha acabat d’ajudar: hi ha lectors que adquirien llibres regularment, i ara ho fan només quan es tracta d’obres que volen tenir a la seva col·lecció, però en altres ocasions acudeixen al préstec bibliotecari. Aquest servei, des del meu punt de vista, sembla ser que ha guanyat en usuaris, i això em porta a replantejar diversos aspectes que tot seguit detallaré.

Abans, però, tornem al tema que ens ocupa: hauria de percebre una remuneració l’autor d’un llibre quan l’usuari d’una biblioteca en fa ús en forma de préstec? Hauria de ser el mateix usuari qui abonés una quantitat en metàl·lic, ni que fos d’uns cèntims d’euro, per accedir al préstec? D’entrada pot semblar fora de lloc, ja que en una biblioteca pública, pagar per aquest servei pot semblar qüestionable, però llavors, també ho hauria de ser el fet que quan es sol·licita un llibre que no es troba a la biblioteca de la qual ets usuari i aquesta l’ha de demanar a una altra, cal abonar una taxa que sol ser de més d’un euro. D’altra banda, considero que en el préstec bibliotecari s’hauria de ser més exigent envers l’usuari que “ha extraviat” el llibre en préstec o el retorna en mal estat: en aquest cas, crec que seria just exigir-li que en comprés un de nou o que en pagués el seu import. És depriment no trobar un llibre en un catàleg bibliotecari i que  l’argument sigui que “un usuari no el va tornar”. Hi ha també l’aspecte de formalitat a l’hora de retornar una obra en préstec: les penalitzacions per no complir el termini establert haurien de ser més estrictes, ja que no complir-lo perjudica directament els demès usuaris.

imatge biblioteca

Tot això i altres incidències em porten a suposar que, en haver de pagar una quantitat  simbòlica per accedir a un préstec comportaria, sens dubte, que es mirés amb uns altres ulls aquest document del qual es disposa per unes setmanes, tant des de la seva vessant literària com la material. I per a aquell usuari que no pogués satisfer aquesta quantitat, o que no estigués d’acord amb aquesta mesura, sempre quedaria l’opció de llegir-lo a la mateixa biblioteca dins dels horaris establerts. Considero que aquest dret hauria de fer-se extensiu també als compositors de la música que en forma de C.D., un material vulnerable en extrem, és a les biblioteques per a ser cedit en préstec.

Per què no abonar, el lector o l’usuari que vol escoltar música d’un C.D. en préstec, una petita quantitat en metàl·lic, pel mateix criteri pel qual paga per entrar en una sala on un artista exposa les seves obres?

Com de costum agrairé els comentaris que rebi sobre aquest article, però especialment dels usuaris o treballadors de biblioteques. I a tall més personal, en lloc d’enfadar-me perquè l’estat espanyol ha girat l’esquena a aquesta norma, com acostuma a fer amb moltes altres, treballaré perquè en una pròxima república catalana, l’obra literària o musical de qualsevol autor o autora  que han dedicat una part del seu temps a crear-la rebi el respecte que mereix.