Escriure entre reixes

Porta principal C.P. Lledoners

Porta principal C.P. Lledoners

Hi ha qui considera excessiva l’actual edició de llibres d’autors i autores privats de llibertat, concretament la procedent de polítics catalans que escriuen des de la presó, i que ja compta amb una secció pròpia en la majoria de llibreries. Sóc del parer que en els temps actuals, una part important de la història s’escriu des de les presons, una història que consultaran les properes generacions i que serà contrastada amb altres fonts. Poso per davant el meu absolut respecte per tots els presos comuns i polítics de qualsevol país, contemporanis o no, que han invertit una part del seu temps a deixar constància de les seves vivències, així com la meva admiració envers alguns presos comuns de tots coneguts, que han aprofitat la seva estada a la presó per cursar estudis universitaris.

Per a alguns, escriure pot representar gestionar, des de la perspectiva que dóna el temps, uns fets on, a una ordre d’empresonament potser previsible, però no per això menys traumàtica, va seguir un trasllat precipitat al centre penitenciari en unes condicions més que discutibles, una ordre ratificada posteriorment per una sentència més discutible encara, que la història jutjarà algun dia. L’edició permet compartir amb el lector uns fets que l’autor va viure en carn pròpia. Si ens posem en la seva pell, tinguem present que el fet d’escriure esdevé per sí mateix una teràpia per alliberar sentiments i emocions.

No hi falten les obres literàries dels presos a qui l’enyorança i la tendresa envers els seus fills petits han dictat contes il·lustrats que parlen de la pau i la llibertat que un dia trucaran a la porta de casa nostra. Històries senzilles que saben transmetre l’esperança d’un món més just, d’un demà on cada persona i cada cosa seran al lloc que els pertoca, i que arriben fàcilment als cors de qualsevol edat.

Hi ha qui ha optat per cedir a l’editorial el seu diari de presó. Escriure un diari és una pràctica bastant habitual en el món penitenciari; alguns interns de tots els temps han fet l’esforç d’aprendre a llegir i escriure a la presó, per poder recollir en un quadern el seu dia a dia, del qual volen conservar-ne els records amb tots els detalls.

En qualsevol cas, i sigui quina sigui la motivació que els porti a escriure, intento situar-me al seu lloc. Els “lletraferits” tenim un ritual propi que ens acompanya en les nostres hores de creació literària i que ens predisposa a la mateixa, uns petits però importants ingredients que hem anat associant al fet d’escriure i que acaben configurant un entorn que se’ns fa necessari. En el meu cas, el silenci m’és indispensable, així com unes mínimes condicions ambientals. Contemplar de tant en tant a través de la finestra les zones verdes del meu barri o les plantes de la terrassa a la primavera, pot ajudar-me en la concentració. No em sé imaginar escrivint sense la dosi de serotonina que proporciona un te verd acompanyat d’un tros generós de xocolata negra. A mà, i sense gaire ordre, diccionaris de sinònims, de verbs conjugats, i altres llibres de consulta. Els rituals dels apassionats per la literatura són variats i sorprenents. Algunes companyes i companys de lletres asseguren que les muses només els visiten en hores nocturnes. Alguns manifesten no poder prescindir de Vivaldi o de Schubert com a música de fons.

Interior d'una cel·la

Interior d’una cel·la

Intento ara posar-me al lloc de qui escriu des d’una cel·la de la presó, i això valdria per a qualsevol tipus d’intern i de centre penitenciari. Tinc present que els presos polítics contemporanis nostres es troben actualment en presons relativament noves, on el mobiliari i la distribució de l’espai són millors que en mols d’altres de l’Estat, sense estalviar-ne la sobrietat que fa al cas. En el millor dels casos, que podria ser el disposar d’una cel·la individual, l’intern disposa d’una taula de dimensions reduïdes on col·locar un suposat ordinador sense connexió a internet i alguns llibres de consulta. El fet de no compartir cel·la juga a favor seu a l’hora d’organitzar el seu espai i temps. Però en una presó, el soroll d’obrir i tancar portes és constant, una fressa que ressona per tot l’edifici i que forma part del seu dia a dia. Ja sigui per les dimensions de les portes o pel material de què estan fetes, l’estrèpit és considerable, molt ben representat en algunes pel·lícules on sembla recordar constantment als interns la seva privació de llibertat. Als reclusos que dediquen estones a escriure, els cal acceptar questes freqüents detonacions com a part de l’entorn, així com l’inevitable ressò de les veus humanes o els comunicats per megafonia dels espais comuns a un volum que ha de resultar audible des de tots els racons de cada mòdul. La biblioteca, que podria ser un espai alternatiu per a alguns/es, tampoc està lliure d’aquestes interferències.

Espai comú d’una presó

Una reflexió sobre el factor temps: tot i la convicció generalitzada que als interns els sobren hores lliures, cal tenir present que, a més dels horaris establerts que determinen llocs i espais a utilitzar pels reclusos en general, als centres penitenciaris hi ha l’opció de prestar serveis extres de col·laboració, de neteja o altres, uns serveis que molts decideixen prestar pel fet de ser moneda de canvi per obtenir privilegis tan cobejats com un modest increment d’hores de visita per part de familiars.

D’altra banda, és de tothom conegut que els mòduls dels centes penitenciaris estan situats en espais apartats de les zones habitades, i construïts amb materials que, a la pràctica resulten poc aïllants de les temperatures exteriors, tant les d’hivern com les d’estiu. En el supòsit que la calefacció funcioni, la qual cosa no sempre és així, segons manifesten els mateixos interns, en algunes presons resulta difícil mantenir una temperatura ambiental acceptable. I per si fos poc, per complir amb tots els requisits de privació de llibertat, alguns elements de la natura com la vegetació, sovint propera als centres penitenciaris, no poden ser contemplats des de les cel·les.

Per tant, i sense perdre de vista que escriure proporciona una gratificació immediata a qui li agrada, fer-ho a la presó passa per uns condicionants que exigeixen esforç, constància, i organització personal, unes qualitats que no puc més que admirar.

Només un “avantatge” gaudeixen, al meu entendre, els que escriuen entre reixes, respecte als que gaudim de llibertat: mentre per a un escriptor o escriptora no mediàtics és freqüent que el camí a recórrer fins trobar una editorial que s’interessi per la nostra obra, sense posar per davant els beneficis comercials que li comporta un autor que ho sigui, als escriptors privats de llibertat els visita l’editor pocs dies després de rebre’n l’original, i les editorials solen tenir pressa per començar a treballar en les galerades i les correccions, un tràmit que representa l’últim tram del camí que porta a l’edició.

I ja que en aquestes ratlles hem parlat de portes, permeteu-me compartir una data curiosa escoltada recentment en un programa de ràdio: la persona que s’encarrega que les tres portes que cal passar per entrar i sortir del C.P. Lledoners siguin obertes i tancades correctament, és una funcionària que té per nom Llibertat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s